Des que vàrem iniciar el nostre podcast germà Zetatesters, a en Tomàs i a mi mateix s’ens està removent alguna cosa. Una vegada tenim el Mossegalapoma com a producte estable, amb un format que funciona, que ens agrada i ens agrada fer… Pam! Ens dóna per fer els minuts mosseguis. La idea d’en Tomàs ha estat genial, ja que ens ha ofert l’oportunitat i la llibertat d’experimentar a sac.
Fa 9 anys vaig demanar a en Tomàs que m’adoptés en el seu programa – pobrissonet Ludo abandonat sense podcast – perquè en realitat (jo) no tenia prou confiança ni taules per conduir un programa solet. Va ser una de les millors decisions que he pres. Però el cas és que hem crescut com a podcasters i ara em sento capaç de fer el que em semblava més dificil: seure davant d’un micròfon solet i parlar, creant un producte que no em desagrada. També m’ha ajudat escoltar els podcasts d’en Dan Carling (Hardcore History i Common Sense). En els seus programes en Dan m’ha donat un referent de registre per comunicar-me quan no tinc la pujada del sucre que dóna la interacció amb els companys i els convidats, i seguir sent en Ludo. Encara no hi sóc, però crec que ja sé cap on he d’apuntar.
En aquesta línia us porto un soliloqui (o sia un rollo patatero que faig jo solet) on responc un correu que ens envia en “Karlus” Martinez on ens parla de coses que varem dir al darrer programa que va venir en Miquel Barceló.
Ja ens fareu arribar els vostres comentaris.
