Quan he intentat començar aquesta review (no us la preneu ni molt menys seriosament…) de Rush,  el primer que he pensat ha estat la reticència que em trobaria al parlar d’un film basat en la Fórmula 1. Els precedents no són massa encoratjadors, guions poc decents on el gran reclam eren grans estrelles com Paul Newman o Steve McQueen, o bé havíem de tractar amb projectes en format documental com Senna.

Tanmateix, Rush va més enllà de la Fórmula 1 i dels excessos de les carreres de cotxes, és una col·lisió de 2 concepcions de la vida absolutament oposades, sense concessions en cap cas. Aquest xoc de titans es tradueix en la rivalitat entre el corredor britànic James Hunt i l’austríac Niki Lauda, durant els anys 70, que va culminar durant la temporada de l’any 1976.

No espereu trobar-vos amb una història de bons i dolents, la realitat és molt més ambigua i els 2 caràcters principals, també. James Hunt sols entén la vida com una contrarellotge davant l’últim dia de la seva vida, pujant tal i com diu ell mateix, sobre una bomba sobre rodes. Niki Lauda rebutja tot el circ de la Fórmula 1, professionalitza aquest esport i viu per una cerca de la perfecció tècnica de la conducció, però amb nul·les capacitats per les relacions socials, el pol oposat de la figura de playboy de James Hunt. Les personalitats òbviament complexes d’ambdós caràcters, esbossats pel guionista Peter Morgan (i construïts amb molt d’encert pel Chris Hemsworth i Daniel Brühl, com James Hunt i Niki Lauda, respectivament), mostren com les seves mancances personals es reflecteixen en els errors i les victòries sobre l’asfalt.

La història té el seu inici amb la veu en off de Brühl al premi de Nürburgring, i a partir d’aquí, fem un flashback cap al passat, a les categories inferiors de Fórmula 1 on es va coent la rivalitat entre el britànic i l’austríac. Paradoxalment, serà el caràcter gèlid de Lauda el que va teixint i es va convertint en el centre emocional de la història, on la fam de superació d’ambdós personatges els va alimentant la seva lluita tant en la vida i les carreres, on la separació d’ambdues, cada cop és més difosa.

Ron Howard, tot i tenir algunes irregularitats en la seva carrera cinematogràfica, ens presenta un exercici de narració excel·lent, una història que pot fluixejar durant els primers minuts. Però com a espectador, poc a poc veiem que simplement estem a la primera volta d’un Gran Premi, escalfant les rodes, coneixent cada personatge el qual ens va presentant les seves cartes. I de sobte, els semàfors es posen en verd, i entrem en un ritme trepidant fins l’últim revolt. La qualitat visual de Rush és també resultat de la contribució d’Anthony Dod Mantle, el qual ha participat en la fotografia de varis films de Danny Boyle com Slumdog Millionaire. Ell serà el culpable de que noteu com l’adrenalina es va enfilant pels núvols, utilitzant càmeres unides al casc dels conductors, fent-nos sentir el risc i la velocitat en la qual es veuen sotmesos els personatges, com de vulnerables són dins un infern de motor i gasolina.

Rush és una producció que captarà grans masses, però amb un equip que coneix l’ofici, que ha realitzat un bon treball visual i ha aconseguit fer-se amb la mesura exacta de cada escena perquè el ritme del film sigui vibrant i us atrapi fins al final.