Fent el cafè d’aquest matí, llegint els RSS als que estic subscrit, m’ha sorprès una entrada d’en Leo Prieto, blogger Xilè i fundador de FayerWayer, al qual han convidat a fer un Road Trip pel desert d’Atacama, explicar-ho per a les càmeres de National Geographic i, alhora, al seus lectors del bloc.
Una curiosa iniciativa que s’emmarca en un projecte conjunt de National Geographic i Chrevolet per a potenciar una nova web de nom “On The Road Again” que servirà per a que les persones comparteixin les seves experiències en els viatges.
Bé, és un projecte comercial més, una mena de Reality Show, però la gràcia està en la forma de promocionar-lo. Agafant 6 bloggers famosos de 6 països diferents d’Amèrica Llatina i fer que ells mateixos presentin i comparteixin amb els seus lectors una part del seu País, en un “Road Trip” en vídeo i penjat en un canal propi al YouTube.
Doncs a mi em sembla una bona idea. Estaria bé que en fessin un a la catalana i veure-us a tu Tomàs des d’Aigüestortes, al Jordi des del Canigó i al Miquel des d’Els Ports… per dir-ne tres… ; D
@Roger, jo vull fer un “trip” pel Pedrarforca!!! 😀
Jo m’apunto al tour culinari, expert en arrossos de la terra, peixet fresc, mariscades, bon vinatxo, cava, whisky macallan 15 tacos….
Vaja que la guia pijolín es podria preparar i saber el que es realment un “bon ranxu”, no aquelles tonteries on et presenten un pèsol en mig d’un plat de la Bundesliga.
Per proposar que no quedi 😀
@Joan Carles, ja se sap…. en època de crisi, la cuina de tota la vida (escudella i plat de llenties) a menys d’una desena part del que et costaria el pèsol del plat de Bundesiga 😀
Jo no sé que es la crisi, sóc tarifa plana, ni aquestos darrers 10 anys m’he forrat, ni ara em foto de gana…. tota la vida la porto de pobre, això sí, SENSE HIPOTECA ¡¡¡¡
Per això de tant en tant una bona mariscada i un arrosset dels bons encara m’ho puc fotre, entre mig verdureta, llenties i anar fent, que amb bona matèria prima + ben cuinat = tot es exquisit jejejeje
La jugada està en saber on pots arribar sense haver de fer excessos on t’amarguin la vida durant anys, ja sabem que en aquest país l’aparença de voler ser es un esport nacional, això ha ofegat a molta gent que ha tirat més de mànega que de braç.
@Joan Carles, una sort això que dius de “Sense Hipoteca”. No tots tenim la mateixa sort.
Quan vaig prendre la decisió de comprar el pis on visc ara, un apartament petit, fa uns 6 anys, començava el boom dels crèdits fàcils. Recordo que en aquell moment hagués pogut optar a un pis més gran i més nou, però vaig voler retallar al màxim els riscos preveient les vaques flaques. En contra de l’opinió de família i amics que no entenien que em fiqués en un lloc tan vell i antic (però amb la seva gràcia, eh?) 🙂
Ara veig que vaig encertar en la prudència.
Quan al setembre de l’any passat vaig decidir deixar la meva feina estable i ben remunerada per passar a ser un incert autònom més només tenia un camí possible: “estrenyem al màxim el cinturó i eliminar tota despesa”. A efectes de la meva economia personal, jo vaig “entrar en crisi” fa més d’un any 😀 per lògica.
Vinc a dir que ja porto més d’un any d’avantatge en això de mirar-se molt i molt la pela.
Ara ja no caven mariscades en la meva dieta, però cuina de mercat, bones verduretes, arrossets fets amb carinyo i llenties de la iaia sí que cauen dia sí, dia també. 😀
Això de tenir piset per tot déu quan es vol independitzar/emancipar ho mataran…. tornarem com a les pel-lícules d’abans, la iaia, la sogre, la cosina, els 5 germans, pare mare i parenta a un pis (al menys abans eren grans) de 60m2.
I quantes vegades miravem amb escepticisme el minimalisme dels japonesos, això de fet està arribant aquí.
Com diu un conegut meu:
Ens estem “americanitzant”… i ja sabem els anys de gilipollisme que ens porten d’avantatge!
@Joan Carles, raó tens i coincideixo amb tu que, això dels pisos compartits, ja no serà més patrimoni exclusiu dels estudiants. Ara o compartim pisos, despeses i expectatives amb amics, família, parella, etc… creant noves supra-estructures familiars a l’estil (de pare, mare, germans, sogres, parenta, tietes i gats) o d’aquesta no ens en sortim. Si no al temps.