La lluna - foto original de la nasa

Aquest és el primer article que escric en aquesta secció. La idea és anar responent dubtes de la gent buscant sempre un enfoc científic i tecnològic. Jo volia escriure sobre ciència però no tenia molt clar com fer-ho, la solució me la van donar uns germans de vuit i onze anys aquest estiu.

En un passeig per un camí de la Vall d’Aran que tenia com a objectiu estirar les cames i que l’Stark (el meu gos) fes un tomb (i un pipí) se’ns van unir els petits de la família veïna del poble. Era cap al vespre i mentre veiem la lluna gairebé plena van començar a fer-me preguntes. Una d’elles no la vaig poder contestar: “És veritat que la Lluna controla les marees?” “I això, per què?”

Només vaig poder contestar que sí, que era veritat, però que no sabia exactament com. Així vaig decidir que aquesta secció havia de contestar preguntes amb una mica més de fons. Tots tenim una sèrie de coneixements que sabem que són certs, per que tothom ho diu, però que no tenim massa clar com funcionen. En aquesta secció ho intentarem respondre. Si voleu, podeu enviar-nos dubtes i preguntes i farem el que podrem. Ara em toca respondre a la canalla de la Vall d’Aran.

En primer lloc cal canviar la percepció que tots tenim de la lluna com a un satèl·lit de la Terra. La lluna és el satèl·lit més gran, en comparació amb el planeta que orbita, de tot el sistema solar. Te una massa 88 vegades més petita que la Terra, i tot i que pugui semblar poc, és moltíssim més que qualsevol de les llunes de Mart o de Júpiter. Això fa que, en comptes de donar voltes al voltant de la Terra, en realitat ambdues donen voltes al voltant del centre de masses del sistema Terra-lluna. Aquest centre de masses està dins la Terra, ja que segueix sent molt més massiva que la lluna, però no està al seu centre exactament.

Sistema Terra-Lluna - foto original de la nasa

Ens ho podem imaginar com un pare i un fill que juguen a fer voltes agafats de les mans. Els pesos de cadascun d’ells influeixen en l’altre, tot i que sembli que només el nen giri al voltant del pare, aquest també es desplaça al voltant d’un eix que està molt a prop de la punta dels seus peus.

En el cas de la lluna i la Terra no estan agafades per les mans, però els camps gravitacionals d’una influeixen en l’altre i fan el mateix efecte. I, al igual que els passa al pare i al fill, el nen es va separant del pare, i és millor que l’agafi fort o la cosa pot acabar a urgències. Així la lluna es va separant de la Terra a mida que gira i això fa que la seva influència en la Terra es va esmorteint poc a poc. I com més s’allunya més lenta es la rotació de la terra. És el mateix efecte dels patinadors artístics que quan giren sobre el seu eix, ho fan més ràpid quan enganxen els braços al cos i més lents quan els separen. D’això se’n diu moment d’inèrcia.

S’han estudiat els rastres paleontològics que deixen els coralls i s’ha pogut estimar que fa 400 milions d’anys els dies tenien unes 22 hores. Així que hem guanyat una mica de temps. De fet, els dies són 1,5 milisegons més llargs cada segle. I si no hi fos la lluna els dies durarien unes vuit hores, i amb aquesta velocitat de rotació, les corrents d’aire i del mar i el contrast de temperatura entre el dia i la nit, farien molt difícil l’existència de vida. Sort en tenim de la lluna…

Però encara no hem parlat del mar i de l’efecte de la lluna, no patiu, tot té relació. Com dèiem la lluna i la Terra s’influencien l’una a l’altre amb les corresponents gravetats. Ara, com la terra és tant gran l’efecte de la gravetat lunar no és el mateix a tots els punts. La força exercida per la lluna és més gran al punt més proper de la Terra, una mica menys al centre i molt menys a l’altre banda del planeta. Això fa que la gravetat lunar estigui constantment intentar deformar la Terra i donar-li forma d’ou a base de “xuclar”. Per descomptat, no ho aconsegueix amb la part sòlida de la Terra, però sí que ho fa una mica amb l’aigua i provoca que aquestes s’acostin cap a la lluna en el punt més proper i més llunyà a la lluna: o sigui el que en diem “les marees”

De tot aquest fenomen, els físics en diuen gradient gravitatori i al igual que el de la lluna afecta a la Terra una mica, el de la Terra afecta molt al de la lluna i aconsegueix que aquesta sempre ens mostri la mateixa cara.

No sé si aquells nens dels que parlava al principi entendrien aquesta explicació, suposo que hauré d’esperar fins l’estiu que ve i explicar-los tot això. Veurem què diuen.
Salut

Font imatges: nasa.gov

Tweet