Aquesta entrada és ja nostàlgica. No l’escric en un Shincansen (tren bala) sinó que l’escric mentre vigilo com una colla d’estudiants fan un exàmen. No es el mateix. Trobo a faltar els obentos, els shushitos, el ramen, la cervesa Asashi i tantes altres coses. Ara queden unes 1000 fotografies per processar ( he de buidar espai al mbp perquè hi càpiguen totes) moltes històries que explicar i ganes de tornar.

Ens vam quedar a Kyoto, oi? D’allà varem pendre un parell de trens fins a Takayama on vam poder passejar enmig d’una nevada fabulosa. No feia vent i la temperatura era suau: zero graus, ni fred ni calor.

Takayama és un poblet de muntanya, bastant turístic, on hi ha molts temples i es poden fer excursions pel bosc on hi ha algun temple i fins hi tot les reunes d’un castell. Excursió que no vam poder fer per manca de raquetes de neu. Però vam poder visitar una bona colla de temples seguint la ruta que ens varen proposar a l’oficina de turisme, sense pelar-nos del tot de fred. Us penjo algunes fotografies.

Després de fer nit a Takayama i fer una segona visita l’endemà varem tornar a pujar al tren per anar de nou a Tokyo. I aqui va començar el festival.

Era el dia 3 de Gener, el dia en que s’acaba un dels pocs ponts festius a japó. No vam aconseguir reservar seient en els dos trens i per tant vam haver d’intentar agafar un seient en els vagons sense reserva. A l’andana vies no ens hi deixaven accedir lliurement, donat el tsunami humà que baixava de cada tren. Havíem de fer cua ben posadets tots i esperar que ens donessin pas.

Vam deixar passar un tren per poder estar dels primers de la cua i assegura-nos un seient. Ens van fer passar a tots ben ordenats, sense córrer ni colar-nos com si fossim nens bon minyons de P2. Quin gustàs. Al fer el transbord ja no vam tenir tanta sort i vam haver de fer una hora i mitja de shicansen drets. Jo m’havia d’esforçar per no esclafar a dues senyores menudetes que tenia al costat. Quina experiencia, realment en dia punta els trens a japó son autentiques llaunes de sardines. però tots allà aguantant estoics sense fer soroll i intentant molestar el mínim possible als altres.

Com que no havíem tingut prou tren l’endemà vam enfilar cap a Himegi, a una hora i pico desde Tokyo Station. A Himegi hi ha el castell més ben conservat de tot japó. De fet ja heu vist alguna vegada aquest castell, perquè surt a gairebé totes les pelicules de temàtica Samurai. Com la inevitable “The last Samurai”. Allà, els de l’oficina de turisme ens van llogar bicicletes – cutres – de franc – guai!!-. El castell i els jardins son preciosos, val realment la pena i no s’ha de perdre en un viatge al Japó.

L’endemà, va tocar la visita obligada a Shibuya. L’epicentre de Tokyo i un temple al consumisme salvatge. Shibuya sols es pot descriure amb dues paraules:

BLADE RUNNER.

És impressionant: els edificis, els cotxes, la gent, les pantalles gegants amb anuncis, música i bojeria…. Quin ambent, quina gentada! A sobre hi vam anar el primer dia de les rebaixes i encara estava més animat.

Vam entrar a comprar en el famós Shibuya 109, uns grans magatzems especialitzats en roba extremada (realment extremada) per a noies joves ( on la meva dona es va comprar una jaqueta 😀 ). L’ambient és de discoteca. Llums, música i gentada anant amunt i avall. A cada boutique hi ha noietes (és impossible saber l’edat d’una japonesa – s’identifiquen les menors perquè van amb l’uniforme de l’escola, uniformes que igualment semblen trets d’un Hentai aka Manga marrano) enfilades a dalt d’una escaleta amb un megàfon cridant les ofertes i els grans productes…. bestial. Més impactant que els pachincos.

També vam menjar. Aquests dies ens vam aficionar a restaurants petits que tenen muntada la barra al voltant d’una cuina d’uns 5 metres cuadrats on 3 o 4 cuiners preparen teca amb Woks que munten sobre fogons que semblen fogueres de Sant Joan…. Deliciós ( ja estic fent plants per fer un upgraqde als fogons de casa)

I per rematar el darrer dia vam visitar el mercat del peix de Tokyo. L’ambient és extraordinari, prò s’ha d’anar en compte que els toros i els carretons no se t’emportin per davant. El meu amic Saul es va comprar uns ganivets guais per tallar sushi ( jo ja tinc un llibre ) i jo una samarreta. Per acabar ens vam ficar en un bareto de peixaters a prendre una sopeta de cloises, unes algues rares, un tall de salmó a la planxa i el millor sashimi de tonyina que he tastat en ma vida. I per quatre duros, bé per 1800 yens.

I la resta és història. Retards en avions, problemes per embarcar el bastó de bambú que vaig comprar en un temple el primer dia i les penúries habituals del qui ha de patir els vols de llarga distància. Un preu que pagues amb gust.

Ara, qui s’apunta a pujar el Fuji aquest estiu? Només una idea…

Tweet