Kyoto, Temples, Zen i oracions d’any nou

De nou al tren.

Aquesta vegada no es tracta d’un tren bala. Fa parades en tots els poblets que troba entre les muntanyes nevades entre Kyoto i Takayama, ha sortit el sol i vaig alternant la mirada entre la finestra i la pantalla del EEEPC que sinc sobre la falda. Ja hem passat l’ecuador d’un viatge sensacional.

Enrere deixem Kyoto antiga capital de l’imperi nipó. És una ciutat de 1.5 milions d’habitants, és considerada la capital cultural del Japó i que per ventura es va salvar dels bombardejos durant la segona guerra mundial, pel que conserva molts edificis anteriors a la guerra. Tot i que segons em diu la còpia de wikipedia que tinc a l’iPhone, Kyoto va ser considerada com a possible candidata a rebre la bomba atòmica. En fi.

Kyoto és d’escala humana, els 4 dies que hem estat aqui en l’hem caminat gairebé tota (de fet més d’una vegada) i realment és agradable passejar per totes les parts de la ciutat.

Amb algunes excepcions tots els barris están formats per cases baixes “unifamiliars”, estil tradicional, sovint amb petits micro-jardins a l’entrada o als balcons, dels que emertgeixen pins moldejats; com bonsais de tamany intermig.

Kyoto sembla haver-se salvat del estil arquitectònic dels anys 60, que tan bé coneixem als barris perifèrics de Barcelona, i que afecta bastant a Tokyo, estil que – en termes de disseny – sols es pot descriure com a mostra de brutalisme i crueltat.

A Kyoto hi ha una quantitat considerable de Temples Budistes tan sintoistes com Zen.

Segons Wikipedia els sacerdots Budistes van tenir força poder i influència en l’imperi. De fet els S.VIII l’emperador va moure la capital a Kyoto per allunyar-se de la zona on els sacerdots budistes tenien més poder.

I és que “en todas partes cuecen habas“.

Els temples més importants estan rodejats per grans jardins (un d’ells té un recorregut de més de 5 kilòmetres). Els jardins japonesos son molt característics. Están dissenyats. Estanys, plantes, arbres i peixos han estat moldejats (això és especialment evident en els arbres).

L’estil és molt semblant al que podem observar a la Xina o Korea. On s’aprecia una diferència més important és als jardins i temples Zen.

Els jardins Zen son impressionants. Son espais impossiblement armoniosos on plantes, estanys, camins, ponts i patis de grava pentinada estan en harmonia. Només de passejar-hi donen ganes d’aprendre més sobre el Zen.

L’any japonès no comença l’1 de gener, vés a saber quan comença! Però sí segueixen el calendari Julià de forma fiscal, així les empreses sí poden celebrar l’any nou.

Els japonesos tenen una forma de celebrar l’any nou: anar al temple a fer una pregària per l’any nou. Nosaltres vam celebrar, amb raim i tot (per a al·lucine dels locals) enmig d’una multitud congregada a les portes d’un temple per poder ser dels primers de fer les pregaries als seus deus.

De deus, n’hi ha diversos, però això és una altre història.

De mati el fluxe de fidels també continuava. Ens vam desplaçar a un dels temples que ens havia agradat més i vam al·lucinar veient com l’ordenada multitud anava fent cua per poder fer l’ofrena (llençar una moneda, com no) resar (fer una reverència i dues palmades) i sacsejar una cinta que penja d’una mena d’esquella que hi ha al sostre de l’altar.

Nosaltres com a bons guiris vam fer la cua i demanar els nostres desitjos per l’any nou.

Ludo per a Mossegalapoma en algun punt entre Kyoto i Takayama, Japó.

Fotos, crèdits:
Flickr d’en Ludo