LifeScan

Quan l’altre dia, en el seguiment improvisat i conjunt que vàrem fer de la keynote de presentació del nou S.O. 3.0 de l’iPhone, quan es van succeir tota la bateria de demostracions, més d’un a la nostra sala de seguiment es queixava de que tot allò era avorrit i que era una sobirana pèrdua de temps.

No va ser una reacció exclusiva de la nostra sala, a Cupertino i a molts altres llocs va passar el mateix.

jo he vingut aquí per a que m’expliquin el copy&paste i el Bluetooth!!

És un fet que la immensa majoria de nosaltres, més tard o més aviat (esperem que tard) en el transcórrer de la vida patirem una malaltia crònica o degenerativa.

El fet que l’esperança de vida s’allargui en el món occidental va directament lligat a l’afirmació anterior.

Molts però, veuen això com un fet llunyà. Tenen la sort de ser joves i/o no patir d’asma o diabetis, per posar uns exemples.

L’avantatge a occident és que moltes de les malalties cròniques, amb medicació, control i disciplina, no condueixen a la mort immediata (estat al qual tots arribarem en el 100% dels casos en un futur), si no que es poden sobreportar permetent un dia a dia normal, però controlat.

Per a aquestes persones, infants, joves, adults o grans, que ja tenen una malaltia crònica la qual els obliga a controlar-se contínuament, la demostració que es va fer a la keynote, per exemple, sobre la integració amb els mesuradors dels nivells de glucosa en sang per a malats de diabetis, no és quelcom avorrit. És una esperança i una bona notícia. És quelcom que alleugereix l’estricta disciplina diària augmentant petits graus de llibertat personal.

Amy Tenderich ronda els 40 anys, periodista, experta en comunicació i mare, viu a San Francisco. Al Maig de 2003 va ser diagnosticada de diabetis tipus 1, i a partir d’aquell moment va entrar a formar part dels milions i milions de malalts crònics d’aquest món que han de dur una vida plena, amb sentit, però disciplinada.

Amy va decidir viure la vida i, entre moltes altres coses noves que va decidir fer, va començar a escriure un bloc sobre la seva malaltia: Diabetes Mine, i com ajudar als demés malalts a portar-ho millor.

El 9 d’Abril de 2007 se li va ocórrer escriure una entrada al seu bloc per celebrar els 100 milions d’iPods venuts per Apple (molts menys, per cert, que malalts d’alguna malaltia crònica hi ha en el món) i, aprofitar l’avinentesa per redactar una carta oberta a l’Steve Jobs instant-li, si ho tenia a bé, que s’impliqués d’alguna forma en alleugerir l’estricte dia a dia dels malalts diabètics.

Aquella entrada del modest bloc de l’Amy va ser recollida dies més tard per en Michael Arrington, de TechCrunch, un dels blocs més llegits arreu en el món de la tecnologia.

Qui sap si en en Michael és també un d’aquests afectats per alguna malaltia crònica o, senzillament, un ser humà amb la suficient sensibilitat per a gaudir d’empatia.

El cas és que ho va publicar i, amb el trampolí que suposava l’audiència de TechCrunch, aquella carta oberta de l’Amy va arribar, suposem, algun matí al RSS News de l’Steve Jobs mentre esmorzava un esmorzar controlat, com són de controlats tots els àpats de malats que han superat un càncer pancreàtic.

A l’Steve Jobs no cal que li expliquin que és una malaltia crònica, no li cal empatia per comprendre-ho, la viu a diari.

El que sí va tenir l’Steve Jobs, suposem a la vista dels resultats de l’avorrida demo de l’altre dia, és la sensibilitat suficient per a signar un paper que permetés encetar una nova línia de treball o recerca en la integració de l’iPhone amb els dispositius mèdics en general, i amb el mesurador de glucosa per a malalts diabètics, en particular.

A partir del Juny, en aquest món occidental farcit de malalts crònics i alguna persona sensible, algú en algun lloc podrà disposar d’un dispositiu que faci el seu dia a dia més senzill i suportable i permetrà guanyar una mica, no gaire, de més llibertat personal.

Històries de l’iPhone.

Fonts: AppleInsider.

Tweet