crayons

Agent SmithEls ordinadors (o tablets) connectats a Internet formen (o formaran tard o d’hora) part del material didàctic disponible a les escoles. Com deia l’Agent Smith “És inevitable”. La introducció de les Tecnologies de la Informació la Comunicació (TIC) en qualsevol sector acostuma a iniciar una cadena de conflictes i tensions entre l’antic model i les noves pràctiques que es van succeint. I dic “antic model” que no paradigma; i parlo de “noves pràctiques que no de “nou model” perquè el canvi no obeeix a un model sinó a una successió de noves pràctiques que es consoliden o no en funció de la seva efectivitat i popularitat a la parròquia.

En el cas de l’aplicació de les TIC a les TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement, com diu en Jordi Vivancos http://ticotac.blogspot.com/) tenim un bon embolic.

Tant pel que fa als models educatius que volem aplicar, que independentment de la presencia de les TIC a l’escola estan en crisi – però això és un tema per a una altre entrada -, com pel que fa a com han de ser aquests continguts educatius digitals. Em permetré la llicència de no argumentar la inevitabilitat de la transició de continguts educatius basats en àtoms a continguts basats en bits, i sols manifestaré la meva esperànça que en el futur es mantingui parcialment una component analògica en els materials.

Plaça de George Orwell a BarcelonaContinguts educatius digitals… que són? Són allò que com a societat decidim que volem desenvolupar i posar damunt els pupitres virtuals de les escoles. Però, com volem que siguin? Independent dels temaris que es vulguin imposar en l’ensenyament obligatori (Implicacions orwellianes a la vista!!!), hi ha una qüestió que fa uns quants anys que m’ocupa: i és que en comunicació sabem que el canal forma part del missatge. En educació això és molt perillós, perquè en part l’educació és responsable de formar la visió del món que tenen, que tenim!, els ciutadans. El temari és part del missatge i per ventura o desventura hi ha un procés per determinar aquest temari. Què us n’he d’explicar? Però si el canal és part del missatge, ens estem preocupant de què està aportant el canal a la educació i quines son les implicacions que s’en deriven?

Algunes idees sobre continguts educatius digitals

A continuació us exposo el que crec que haurien de facilitar la propera generació de continguts educatius digitals, els motius que hi ha al darrere els he enterrat entre les 300 pàgines de la meva tesi per si us fa il·lusió de llegir.

Phone on a book

Els CEDs tenen components de text, components multimèdia i components interactius. Hauríem de poder accedir a aquests continguts digitals de diverses formes i en diferents situacions. Per això cal trencar la tendència d’empaquetar cada component dels CEDs en un sol visor o reproductor on cada part es mostra a la seva capseta corresponent. Es faci en flash o en apps natives d’iPad o Android es tracta d’un error greu. A la Web els objectes informacionals es poden referenciar amb URI’s o URL’s, cosa que és molt útil si volem referir, linkar, compartir o barrejar amb altres objectes informacionals. Algú ha incrustat un video de Youtube o un mapa al seu blog o Facebook? Doncs ja sabeu de que parlo. Si els continguts es suministressin en formats estàndard podrien ser hipertextuals.

Per exemple: hauríem de poder imprimir el text dels CED’s en paper (o e-ink) per poder-lo llegir amb calma, subratllar-lo, retallar-lo i fer-ne un mural si volem. Hauriem de poder veure els vídeos, fotografies, diagrames i dibuixos en el mòbil o en el tablet. I si no hi ha altre remei, poder-los veure integrats en un “wireframe” espantós, encara que sols sigui per poder fer una demo als “big guys”.

Obrir l’accés a les diferents parts dels CED’s permetria a editor, mestre i alumnes definir diversos itineraris d’aprenentatge (seqüenciacions dels continguts).

Els llibres de paper permeten ser subratllats, corregits, posar-hi punts de llibre, escriure-hi anotacions i fins hi tot fer-ne dibuixets que no vénen al cas o retallar-los per fer collages. Intenteu fer qualsevol cosa d’aquestes amb els CED’s que ens ofereixen avui. No aprenem per disposar d’un gran material didàctic. Aprenen desgastant el material, fent coses sobre aquest material i compartint aquestes coses fetes amb els nostres companys d’aprenentatge.

Els autors de CDE’s (o de llibres de text de tota la vida) no coneixen totes les necessitats didàctiques ni la realitat del dia a dia de classe. Es podria incloure als mestres que utilitzen un conjunt de CDE’s en el procés de millora continuada (no amb iteracions anuals o bianuals com si hi hagués un procés d’impressió del segle XIX pel mig!) dels continguts.

Per acabar una reflexió: la Web està plagada de continguts oberts de qualitat. Perquè no s’aprofiten o s’esmenten com a recursos complementaris. No fent-ho deixem els alumnes en mans de la cerca de Google on potser no troben els millors continguts. O potser si.
Com es pot aconseguir això? Jo tinc algunes idees, potser en parlem algun altre dia.

En resum els continguts educatius haurien de:

  • Ser agnòstics de dispositiu i forma d’accés
  • Oferir URL/URI independents a les diverses unitats de contingut
  • Permetre processos de : subratllat, anotació, bookmark, mashup (creació derivada) i compartició
  • Aprofitar les fonts de coneixement obertes existents a internet, i facilitar una selecció de recursos de qualitat perque els alumnes comencin la seva cerca Per què per sort no són ximples i no es conformaran amb els CED’s que els donem
  • Aprofitar que són BITs i no àtoms i es poden millorar de forma continuada, incloent el feedback d’alumnes i mestres en el procés
Tweet