Feia setmanes que no us portava vídeos de TED Talks i avui diumenge m’he decidit per aquest de la Isabel Allende, l’escriptora, a la que vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment.

La història de com la vaig conèixer comença així…

Fa gairebé 8 anys vaig participar en un projecte de consultoria a Santiago de Chile.

L’empresa per a la que treballava en aquells dies estava a Barcelona i, per a aquest projecte en concret, va establir una aliança estratègica amb una altra empresa consultora local de la capital Xilena força reconeguda perquè havia estat clau en la campanya electoral de l’expresident xilè Ricardo Lagos.

Havia fet amistat amb la Carmen Luz, consultora senior d’aquesta empresa xilena i que estava actuant com a coordinadora de tot l’equip que ens havíem desplaçat des de Barcelona a Santiago.

Treballar a tants kilòmetres de casa no és fàcil, però gracies a la professionalitat i les constants atencions de la Carmen Luz, l’estada a Santiago se’ns va fer molt més agradable. La Carmen Luz era una amfitriona excel·lent. Coneixia cada racó de la ciutat i era una magnífica comptadora d’històries. Amb ella vàrem viatjar a “Viña del Mar“, a “Valparaiso“, a “Rancagua“…

Quan acabàvem la jornada de feina, passàvem per l’hotel i després d’una merescuda dutxa tot l’equip sortíem amb ella a voltar per la ciutat, anar de compres, visitar llocs interessants i sopàvem plegats en alguns dels restaurants més autèntics de la capital xilena.

Xile és país de vins i de cultura de vins. Per tant, no és d’estranyar, que, ben sopats, tot l’equip s’aplegués amb una copa de Carménère al voltant de la taula a fer la petar i a escoltar les històries que explicava la Carmen Luz.

El Carménère, un tipus de raïm re-descobert a Xile, té també la seva història. Els orígens d’aquest raïm es remunten a l’època del romans. S’hauria pogut extingir del tot si no fos perquè, de casualitat, va ser portat des de França a Xile camuflat en ceps de Cabernet Sauvignon i va poder-se salvar de la plaga de la fil·loxera que va arrasar Europa al 1867. Avui en dia difícilment es troba al continent europeu.

Recordo especialment una setmana que havia estat dura de feina. Tot i així havíem avançat força i tots vàrem disposar d’una tarda lliure.

La Carmen Luz em va convidar a anar a la Universitat de Santiago, on Isabel Allende presentava el seu darrer llibre, acompanyant a la seva octogenària mare i a un grup de venerables senyores de la mateixa edat entre les que hi era la mare de l’escriptora.

Allà, a la Universitat de Santiago, l’escriptora va fer un discurs amb igual passió, punyent i amb sentit de l’humor que heu vist aquí a TED.

Després de la presentació jo seguia unit al grup d’ancianes dames que s’havien retirat, a descansar, a una sala adjunta al paranimf de la Universitat. Amablement m’havien convidat a prendre un te amb elles arrecerades de la gran quantitat d’assistents que inundaven els passadissos de la Institució.

Així estàvem de tertúlia les venerables senyores “y el jovencito de Barcelona” quan va entrar al saló de te la Isabel Allende a saludar a la seva mare.

Suposo que la senyora li parlaria de mi a l’escriptora que tot seguit va venir a saludar-me i es va asseure al meu costat.

Aquell viatge va ser un viatge ple de relats i de bones històries i, com no podia ser d’una altra manera, la mateixa Isabel Allende em va explicar una relacionada amb la malaltia de la seva filla, la Paula. Un dels metges que la va atendre era de Barcelona i el meu segon cognom coincidia amb el del doctor, tot i que no érem pas família.

La Paula, la filla de la Isabel, va acabar en coma en un hospital de Madrid on malauradament va morir uns mesos més tard. Ni el doctor Balsells ni cap altre van poder fer res per salvar-li la vida.

Tweet