visitors museum

Entrada convidada de l’Esther Solé (Musa)

Segona entrega d’aquest dossier de l’Esther sobre els drets d’explotació i autor que afecten a les obres d’art.

Pots llegir la primera part en aquest enllaç.

Ara, canviant de tema, fem una mica d’història recent de tot aquest tema de la propietat intel·lectual de les obres d’art: l’any 1993, un grup d’artistes espanyols força coneguts en el panorama nacional i internacional (entre els quals destaquen Tàpies, Chillida, Canogar, Antonio López, Alberto Corazón, etc.), encapçalats per VEGAP, signa un manifest on expressa que està fart de la infravaloració dels seus drets d’autor i demana que s’equiparin als drets de propietat intel·lectual que gaudien els artistes musicals:

Los artistas plásticos […] piden la supresión del apartado 2 del artículo 56 de la Ley de Propiedad Intelectual, que regla los derechos de exhibición, por considerarlo una sustracción de sus derechos por parte del propietario de la obra. También solicitan la obligación de informar al autor de la localización de sus obras […]; lo que es un derecho moral nuevo en España, pero […] presente […] en las legislaciones europeas. Otras de las reivindicaciones […] es la petición de rebajar el precio umbral de 300.000 pesetas hasta situarlo en los límites europeos, en tomo a las 25.000 o 30.000, en los casos de reventa […]. Por último,[…] son partidarios de aumentar a 70 años —ahora están en 60 años— los derechos de explotación de la obra por parte de los herederos en caso de muerte del autor. (nota 3)

Bàsicament reclamaven una sèrie de drets que la legislació actual els concedeix. No es pot negar que l’acció va acabar tenint un resultat sobre el paper que molts ja voldrien.

I és aquí on vull introduir un personatge a qui recordo amb especial admiració: Juan Antonio Ramírez, qui fou professor de la Universitat Complutense de Madrid. Només vaig coincidir amb ell un cop, però la seva postura combativa, la seva clarividència i la seva integritat m’han marcat moltíssim. Des de l’esclat de la polèmica del dret a la propietat intel·lectual de les obres d’art i l’ús d’imatges d’obres d’art es va erigir amb arguments més que sòlids davant d’aquest lobby. Perquè no ho oblidem, qui més es beneficia de tot aquest sidral són els artistes de més renom: els artistes menys coneguts perceben quantitats més aviat minses en concepte de drets. Segons com, fins i tot reben més dels diners que es reparteixen entre tots els representats per una entitat de gestió quan els diners recaptats no es poden atribuir a un artista determinat (el que en música seria el cànon pels CD verges) que per drets sobre la seva obra en concret.

Ramírez basava els seus arguments en punts com el que he descrit al paràgraf anterior, en —molt important— el fet que la naturalesa de les obres d’art actuals (moltes d’elles filles de l’era de la reproductibilitat tècnica, com els còmics) no facilita el seu encaix en una concepció de “protecció” de l’artista i la seva obra de la manera que es vol entendre, i en l’anomenat dret de cita: avui dia, pel que fa a obres d’art contemporani, una publicació científica pot resultar una autèntica ruïna. Fer una samarreta estampada amb una pintura de Dalí —per exemple— no comporta ni implica el mateix que reproduir aquesta mateixa obra en una publicació de crítica d’art, de recerca, una monografia o un manual d’art contemporani. L’objectiu és molt distant entre ambdues iniciatives. I la llei no té un comportament clar al respecte, sinó que tot cau al mateix sac i —només si l’artista o els dipositaris dels seus drets veuen amb bons ulls la proposta que se?ls presenta— rarament hi ha exempcions de pagament (recerques que no es publicaran, imatges utilitzades amb caràcter docent i no de difusió, etc.).

Una cosa es la innoble explotación económica de los creadores y otra el derecho social al debate y al disfrute de los productos culturales. Las asimilaciones literales entre los derechos de los músicos o escritores y los de todos los artistas plásticos puede conducir a graves distorsiones de la realidad. Pagar por la reproducción fotográfica de una escultura en un libro histórico-artístico equivaldría a exigir una cuota económica por la paráfrasis o resumen de un poema, con alguna cita literal, en una historia de la literatura. […] El autor es sólo uno de los agentes implicados en la noción compleja de la artisticidad. […] ¿No deberíamos pagar igualmente un porcentaje por la reventa de un tresillo? ¿O sólo debemos hacerlo cuando lo ha diseñado alguien cuya obra se publica en las revistas? (nota 4)

I bé, què s’ha aconseguit amb tot aquest pollastre dels drets d’autor en obres d’art? Infondre la por. Cal anar amb molt de compte amb l?ús d?imatges d?obres d?art contemporani en àmbits públics, perquè igual s?incorre en una violació dels drets d?explotació d?aquesta, quan realment no hi havia mala fe per part nostra: nombroses publicacions aposten per imatges de mala qualitat per estalviar-se pagar drets de reproducció, o directament es parla d’obres d’art sense fer ni una mínima cita visual perquè el preu a pagar és excessiu, i això no és raonable. La nostra manera d’entendre el món ha lligat de manera indissoluble el text i la imatge, i amb aquesta mena d’iniciatives es dificulta i s’enverina l’estudi, la recerca, la promoció i la difusió de la cultura, perquè els diners es posen al davant.

Nota 3: Rocío García, “Los artistas plásticos exigen derechos de autor”, El País (1 desembre 1993). Vegeu també Alicia Ibares, Mario Sasot, “Los artistas plásticos exigen equiparar sus derechos de autor con músicos y escritores”, La Vanguardia (1 desembre 1993), p. 38.

Nota 4: Juan Antonio Ramírez, “El manifiesto encontrazo en Zaragoza” El País (24 desembre 1993)

imatge superior font: Museum of Arts & Design blog

Tweet