Cum Laude

Sostenibilitat, TIC i Educació han estat els 3 eixos, conjuntament amb programari lliure, codi obert i hacking, que han aparegut a la lectura de la tesi doctoral d’en Ludo, aquest matí, i que l’han portat a obtenir l’aprovat “Cum Laude”.

I com no podia ser d’altre manera, ho ha fet en una sala plena d’amics, familiars, alumnes i ex-alumnes.

En Marc ha fet una presentació de tesi trencadora, en certa manera irreverent -nosaltres els mosseguis en diríem una “lectura malvada“-, 🙂 en la que ens ha fet riure, somriure, pensar i acabar aplaudint entusiasmats.

No parlaré del detall del contingut. Tot i que altament interessant, ho deixo en mans del doctor si te a bé compartir-ho amb nosaltres.

El que volia ara era només donar-li la més càlida i merescuda enhorabona i explicar-vos una història de camins creuats, que feia temps tenia pendent d’explicar.

16 de Juliol de 2007

Feia un parell de mesos, aproximadament, que havia nascut l’embrió del bloc de mossegalapoma.

L’iMac, i el Mac OS X, havien canviat completament la meva concepció de la informàtica com a usuari i això em va motivar a crear el bloc i el podcast i començar a compartir allò que anava aprenent a mesura que ho estava fent, menys o més com avui en dia.

Les vacances d’estiu del 2007 van ser molt curtes. Començava a gestar la idea de deixar la feina que havia estat fent durant els darrers 7 anys i trobar el moment per aturar la vida de consultor de SAP que havia portat fins aquell moment, replantejar-me el futur professional.

Aquell 16 de Juliol publicava, de forma casual, una de les entrades que ha aportat, i continua aportant, més visites de Google al bloc, la tercera entrega de la guia “Els Macs i el català (3) Corrector ortogràfic per defecte“.

De tot això jo no era pas conscient en aquell moment com tampoc tenia idea d’altres coses que vindrien a cavall d’aquella publicació.

Avui se que la majoria d’entrades que un escriu, normalment, si desperten interès per comentar, els comentaris apareixen de seguida.

En aquella entrada no va passar això, va quedar dins el bloc, latent i orfe de comentaris…

31 d’Agost de 2007

Un mes i mig més tard, el 31 d’Agost, un tal Ludo (Marc Alier), que jo no coneixia de res, va deixar el primer comentari, degut a un problema amb el Cocoaspell. Li vaig contestar el mateix dia i així va quedar la cosa…

Al Setembre tornem tots a la feina, com és de rigor, i jo ja havia anat madurant la idea de deixar l’empresa tot i que continuava sense saber a què em dedicaria després i, com qualsevol de vosaltres, com podria pagar la hipoteca cada mes. Només tenia clar, interiorment, que necessitava un canvi.

A mitjans Octubre parlo amb la empresa i demano una excedència voluntària, iniciant-la l’1 de Gener de 2008. L’empresa accedeix.

Els comuns de mortals treballadors assalariats del planeta Terra van entrar en crisis, a grans trets, al Q4 de 2008. Jo ho vaig fer un any abans 🙂 retallant despeses i començant a estalviar més davant l’interrogant de futur en el que jo mateix havia decidit entrar.

I per fer què? Us preguntareu. Doncs en aquell moment, tampoc tenia ni la més remota idea.

I tot això que té a veure amb el Ludo? Ara ho explico, impacients… 🙂

Durant el 2008

S’acaba l’any, s’inicia l’excedència, la coneixença 2.0 amb en el Marc es transforma en un coneixement personal, un accés al seu entorn i desemboca en una bona amistat.

En Marc participa no només com a comentarista, si no que es transforma en autor del bloc i canvia i amplia l’essència del Podcast de mossegalapoma.

Després han vingut més autors, l’Arnau, les col·laboracions amb l’Oriol, en Rai com a becari del Podcast, la Irene que és la nostra “salada” aportació científica, i darrerament en David Prat (del que tinc pendent fer-vos una presentació en societat com cal).

Si el bloc (i el podcast) no s’haguessin tornat multi-autor i multi-col·laborador, haurien tingut un alt risc d’apagar-se o desaparèixer.

En paral·lel, en Ludo, m’anima a que m’incorpori com a docent, i coordinador en temes d’uns Màsters en el que ell, per manca de temps, no pot dedicar-si a ple rendiment.

I jo descobreixo que la docència és una extensió natural de tot allò que ja estava compartint en el bloc i en el podcast, que és una feina que m’omple, que em deixa llibertat i, ostres!, em permet pagar, sense alegries i de forma ajustada, la hipoteca i altres despeses cada mes.

No hagués animat mai a ningú a fer canvis tant a la valenta com vaig decidir fer jo. Cal tenir present si serem capaços de gestionar “la incertesa de futur” i, us puc assegurar, que psicologicament no és fàcil de portar.

Ara, ja no sabria què dir-vos. El món ha canviat moltíssim en un any i ara, la incertesa de futur, ja la tenim instal·lada, volent-ho o no, amb nòmina o sense, en el rebedor de casa.

Els camins es creuen a la vida, no sé bé amb quin propòsit, però es creuen.

El del Marc i el meu es van creuar, per sort, un bon dia 2.0, i com amic seu, avui estic doblement orgullós d’ell i del seu doctorat “Cum Laude”.