MacMiniwindows vista

Les dues experiències no van juntes. M’explico…

Mac Mini

La primera és que en Jordi SB (prismax.cat) per fi ha deixat la part fosca de la força per entrar en el món dels MAC de la mà d’un MAC MINI comprat aquesta mateixa tarda. 🙂

Si bé al Jordi no se’l pot considerar un usuari normal (és tècnic de sistemes i expert en temes de UNIX) no havia tingut un MAC propi a les seves mans fins avui mateix.

Ara entra en el món MAC amb el germà petit de la gama, però per la porta gran del Leopard. Cal donar-li la benvinguda en tots els sentits, i, a més, coneixent-lo i tenint-lo per un bon amic, sé que, si la seva feina li deixa un mínim de temps, podrà fer-nos unes aportacions magnífiques i no exemptes de punt crític, com ha de ser! 😛

Ja us explicaré per què portem hora i mitja al telèfon i encara estarem algunes hores per l’iChat.

Windows Vista

La segona història relata la meva primera experiència com a usuari amb Windows Vista:

Em remunto, per explicar-la, a la meva vida anterior d’usuari de windows (briorririiuuuuu) 🙂

Jo era, dos anys enrere, un usuari qualsevol de Windows que ja portava alguns anys d’experiència en aquell sistema i treballant, com ara, amb temes de sistemes d’informació.

Per altra banda em reconec remenador compulsiu de hardware, software i de qualsevol tipus de parato.

Això em situava, com suposo us passa a la majoria de vosaltres, com a referent reparador dels estropicis constants de la meva colla de col·legues i la meva família amb els seus respectius PC’s.

Però, un bon dia, fa any i mig. (OPS!) Em vaig comprar l’iMac. (aquí vindria la part coneguda de bla-bla-bla).

Total, que al cap de 6 mesos de ser usuari de MAC OS X i ja no tenir cap PC amb Windows personal per casa vaig enviar un “malvado” correu als meus col·legues i familiars anunciant la meva absoluta i total renúncia a reparar cap PC amb Windows restringint la meva ajuda només per a aquells que tinguessin MAC’s (no hi havia cap en el moment d’enviar el correu) 🙂 d’aquí lo de “malvado” 😛

La meva vida va ser una altra des d’aquell moment. El meu índex de felicitat d’usuari informàtic que ja havia pujat molts punts amb els MAC’s a casa, va arribar a extrems d’orgasme …fins la setmana passada.

(briorririiuuuuu)

Dimecres al vespre em truca una molt bona amiga d’aquelles que t’estimes tant. Tant que ja l’havies convençut i s’havia comprat un MacBook.

(amiga) – Tomàs tinc un problema. No em puc connectar a la wifi.
(tomàs) – Ah sí? Tens el airport activat?
(amiga) – No, no, el macbook va perfecte, no et parlo del meu MAC, si no del Portàtil de la meva germana amb Windows Vista.
(tomàs) – Arrggg!!! Bé, ja saps, amigaquet’estimotant, no tinc ni idea ni en vull tenir sobre Windows Vista.
(amiga) – Ja, però segur que ha de ser molt fàcil per tu.
(tomàs) – No, t’asseguro que no ho és.
(amiga) – Va, vinga… no et facis de pregar.

Ja se sap que passa amb les amigues que t’estimes tant, que no pots dir que no. Total que intentem resoldre el problema per telèfon. Però cada pas que em deia que feia, cada enrevessada opció de menú a més estrafolària, els 4 diferents programes que en teoria servíem per configurar la wifi (el del propi windows vista, el de l’ajuda de windows vista, el de la tarja wifi i el que li va instal·lar la companyia de l’ADSL) i els continuats missatges d’Acceptar o Rebutjar, i el Messenger que no parava d’obrir-se, i que l’ajuda et llançava l’Internet Explorer, que es quedava penjat al no trobar l’adreça de la web de la pàgina d’ajuda al no tenir connexió a Internet… arggggggggggggggg!

(tomàs) – Mira, amigaquet’estimotant. No puc més. Necessito veureu-ho amb els meus propis ulls.
(amiga) – D’acord, vine i ho mires.
(tomàs) – No. Necessito posar les meves condicions per infringir la llei del “malvado” e-mail que vaig enviar.
(amiga) – Ah sí? I quines són aquestes condicions.
(tomàs) – Em convideu a dinar el diumenge i m’ho miro.
(amiga) – D’acord.
(tomàs) – Vull mongetes amb cloïsses.
(amiga) – D’acord.
(tomàs) – I vi blanc d’agulla a 4 graus per acompanyar el plat.
(amiga) – Fet.
(tomàs) – Ah, i penso portar-me el meu macbook perquè mentre arrenca el Windows Vista anar instal·lant, en paral·lel, l’iWork en ell. Que ho tenia reservat per a fer el diumenge.
(amiga) – D’acord, seràs el primer tio multitasca que conec.
(tomàs) – No, no serè multitasca. Senzillament quan el Windows arranqui ja tindré el iWork instal·lat.

Així va ser…

Total, que diumenge em vaig haver d’enfrontar a allò que alguns anomenen Sistema Operatiu.

Va costar, no cregueu que no va costar. Potser tenia el dia fi i el plat de mongetes amb cloïsses acompanyat del vi em van fer veure les coses més clares. Però al final, desprès de remenar encara no se per on, esborrar totes les xarxes wifis de tot el veïnat i part del Camp de l’Arpa que hi havien dins aquella condemnada utilitat de configuració de xarxa i, haver deduït la clau WEP a pel…

(tomàs) – Germanadelaamigaqueestimotant, saps la teva clau d’accés a la wifi?
(germanade….) – la clau de què?
(tomàs) – deixau estar. On està el router… l’aparell que et van instal·lar els de la companyia?.
(germande…) – en aquella habitació.
(tomàs) – ok. (donant-li la volta al router, i llegint el nro. de serié…. voilà! la clau WEP).

…vaig poder deixar la pròpia xarxa wifi com la primera de la llista. I aquell coi de maleït aparell lent i sorollós va demanar reiniciar-se.

Vaig aprofitar, ja que tenia la clau d’accés de la wifi, de connectar-me a internet amb l’airport del MacBook, escriure un parell d’entrades del “mossegalapoma” i quan finalment el portatil va arrancar de nou, va agafar la wifi a la primera.

Mai més!! 😛

Tweet