A rel de la publicació d’aquest article de DailyBits on es descriu, en forma i manera, quins son els Top 10 països del món que més censuren l’accés a la web, arribo a un informe de Reporters Sans Frontièrs al respecte, i d’aquí a una guia per a bloggers i ciber-dissidents que aquesta ONG ha publicat.

Però anem per parts.

censura a la xarxa A l’article de DailyBits es denuncien: Pakistan, Burma, Iemen, Corea del Nord, Síria, Cuba, els Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, Iran i, per suposat, la Xina com els països que més bloquegen l’accés a la xarxa en general, o a determinats continguts contraris als seus interessos, en particular.

Les pràctiques que duen a terme aquests països, pirates de la llibertat d’expressió digital, son diverses i, en funció del país, no tenen la mateixa rellevància. (per exemple, al Iemen, on el nivell de pobresa endèmica del país fa que menys del 1% de la població pugui tenir un possible accés a internet, a diferència de la Xina, on els internautes són més de 220 milions).

Seguint en l’exemple dels dos països anteriorment esmentats, anem a descriure, per comprendre com funciona la censura, algunes d’aquestes pràctiques.

Al Iemen la principal barrera és l’accés degut a la pobra xarxa de telecomunicacions del país. Als pocs que hi poden accedir, ho han de fer gairebé per l’únic ISP que hi ha i que està majoritàriament controlat pel govern. Els internautes tenen capat, by default, tot accés a qualsevol contingut audiovisual, sigui aquest del tipus que sigui.

A la Xina, en canvi, el funcionament de la censura es fa per “monitorització constant”. Tenen el que s’ha anomenat “El Gran Firewall de la Xina“, comparant-lo amb la Gran Muralla, on 30.000 funcionaris de l’Estat, fent ús possiblement d’una de les xarxes de servidors més grans del món, controlen de forma permanent els continguts que hi circulen.

La Xina fa ús, per tant, de la propaganda de la por i la repressió directa.

La gent anava als cibercafès a llegir les notícies que a casa “no s’atrevia a llegir” i per això, en els darrers 2 anys, n’han tancat més de 2.000.

guia reporters sans frontiers Reporters Sans Frontièrs, a banda de la seva tasca habitual en la defensa de la llibertat d’expressió dels professionals de la premsa i mitjans, denuncia aquesta i moltes altres situacions similars de repressió, censura i dificultat que tenen les persones de molts països d’accedir a la xarxa i navegar lliurement pels seus continguts.

L’esmentada ONG sap del cert que els mitjans tradicionals de comunicació de molts països no democràtics (i d’alguns de democràtics també) no poden o no volen explicar les coses que passen, i encoratja als bloggers a fer-ho com a la gran nova “font de notícies”, principalment en aquells països on no hi ha cap altra alternativa per a explicar el què està passant de debò.

Bloggers cause anxiety. Governments are wary of these men and women, who
are posting news, without being professional journalists. Worse, bloggers
sometimes raise sensitive issues which the media, now known as “traditional”,
do not dare cover. Blogs have in some countries become a source of news in their
own right.

I d’aquí que Reporters Sans Frontièrs publiqui per als bloggers d’aquells països, i també per a nosaltres, l’esmentat Manual per a Bloggers i Ciber-Dissidents, que us recomano que li doneu un cop d’ull, si el tema de la llibertat us interessa.

Els grans mitjans de comunicació han estat, diuen, el Quart Poder, deontologicament en vigilància permanent per a evitar els excessos dels altres 3 (Executiu, Legislatiu i Judicial).

Però no cal anar-se al Iemen per veure que aquest 4rt poder, aquí mateix, a casa nostra, més que vigilància fa sovint “seguidisme descarat” d’interessos deslligats de la seva noble funció.

Ens queda la Xarxa, que no és cap meravella, però que en temes de llibertat real d’expressió, ara per ara, sembla la última frontera.