socialmedia

Encadenant articles.

M’agrada aquesta expressió entesa com “enllaçant donant-hi continuïtat“.

Començava aquesta història parlant de les “feines new-tech” on, el seu punt final, em dóna peu a parlar avui sobre si millor blocs o millor facebook o twitter.

La idea d’aquest article és creuar el que diuen els “analistes gurus” amb el que jo estic observant en el dia a dia.

Facebook

facebook

Facebook està arribant a nivells de fenomen de moda.

Com la majoria de nosaltres jo puc separar amistats i família en tres parts, digitalment parlant, en relació a la internet participativa o avançada.

  1. Cap ús o molt esporàdic d’internet.
  2. Cerco a Google, miro YouTube, consulto algun diari digital, xat i poca cosa més.
  3. Sé que vol dir RSS i faig servir Google docs.

Quan alguna aplicació, programa o utilitat arriba al grup 2, per mi és un “indicador clar” que alguna cosa important està passant.

Sense anar més lluny, ahir, per motius que no vénen al cas, vaig tenir una trobada familiar prenadalenca i, en apropar-me a ma germana i a la meva cosina, que estaven parlant en un lateral, per saludar-les, el primer que em van dir va ser això:

No sabíem que el Gerard Quintana era amic teu, ho hem vist al teu Facebook i ho estàvem comentant.

Cap de les dues llegeix mossegalapoma… però, recoi!, tenen els seus respectius comptes a Facebook.

Fenomen? Clarament sí.

Facebook (o Tuenti en algunes parts de l’Estat i/o trams d’edat) aglutina tot tipus de perfils digitals:

D’una banda, la majoria, persones que venen del grup 2 i que ara amb Facebook han trobat un punt d’unió entre Fotolog (2.186.263 membres a l’Estat Espanyol), el messenger i el seguiment “digital” dels seus amics i coneguts (alguns dels quals tenien blocs personals).

I, de l’altra, algunes persones (aquestes que tenien un bloc personal per comunicar-se amb el seu cercle, cercle que ha migrat a Facebook) i on ara, el mur de facebook, ha vingut a substituir la publicació d’articles en el seu bloc ja extingit o en vies d’extinció.

Sé que aquesta segmentació anterior no conforma la totalitat d’usuaris de facebook, però potser en defineix la majoria.

En Ludo, i alguns altres de vosaltres, que com els membres del poblat Gal de l’Astèrix, us resistiu a formar-ne part, sou una excepció.

I parlant d’en Ludo, ell ens ha manifestat sovint dubtes, i no li manca raó, sobre les conseqüències associades a les condicions d’ús de Facebook.

Us en destaco un paràgraf d’aquestes en relació al “contingut de l’usuari publicat en la Web“, és a dir, publicat a Facebook:

En enviar contingut d’usuari al lloc, ens autoritzes a fer-ne còpies si així ho creiem necessari, a fi de facilitar les dades i l’emmagatzematge del contingut d’usuari al lloc. En enviar contingut d’usuari a qualsevol part del lloc, estàs automàticament garantint, representant i declarant que tens dret a garantir a la Companyia una llicència mundial que és irrevocable, perpètua, no-exclusiva, transferible, totalment pagada (amb el dret de subllicenciar-la) a fi de utilitzar, copiar, desenvolupar públicament, exposar públicament, reformar, traduir, treure’n parts (parts o la totalitat) i distribuir el contingut d’usuari per qualsevol propòsit, comercial, publicitari o similar, amb connexió al lloc o la seva promoció per preparar treballs derivats o per incorporar-hi altres treballs d’aquest contingut d’usuari, i garantir i autoritzar sub-llicències de les mateixes.

Sobre aquestes condicions hi ha molt més a dir: que tu ets el responsable del contingut i Facebook no es fa responsable de la seva pèrdua, per exemple, o què passa quan tu treus contingut de Facebook (què passa amb les còpies que té Facebook desades del teu contingut esborrat)…

El tema és llarg i li passo el testimoni a en Ludo per si s’hi vol estendre.

Resumint. Volia destacar, en aquest apartat sobre Facebook (i Twitter com veurem més endavant), tres coses:

  • que és un fenomen de moda.
  • que s’ha cruspit uns quants blocs personals.
  • que cal tenir en compte les condicions d’ús (a banda de la privacitat).

Twitter

twitter fedup

Com ja coneixeu molts de vosaltres, mossegalapoma està a Twitter i, quan algun autor escriu una entrada aquesta apareix automàticament com un Twitt, gracies a una extensió ad-hoc de WordPress.

Fora d’aquest automatisme, constato que la meva relació amb Twitter és ben curiosa. Vaig començar, a nivell personal, molt participatiu; escrivint twits a diari. Ara gairebé no n’escric cap.

Tot i així no passo del Twitter, al contrari. Tinc el Twhirl (una utilitat que, via Adobe Air, mostra el twitter en una finestra al Mac) permanentment obert i vaig llegint de forma continuada el que molts de vosaltres (usuaris actius) escriviu, quan estic assegut treballant davant de l’ordinador.

I val a dir que m’agrada tafanejar-vos i que sóc dels que, quan poseu un enllaç o foto, hi enllaço i m’ho miro.

Bé, doncs, on està el problema, perquè no escric a twitter?

Fàcil. Escriure a Twitter em desincentiva a escriure en el bloc.

Potser cal explicar-ho amb més detall:

Primer val a dir que sóc una mica reticent a anar explicant contínuament que estic fent, un dels usos més comuns de twitter i en el que no mi sento gaire confortable al considerar que, explicar-vos a tota hora que vaig aquí o allà no aporta massa valor, fora del merament “relacional”.

En canvi, una de les coses que sí trobo interessant de Twitter és compartir informació. M’agradava, al trobar una notícia interessant o curiosa enllaçar-la a Twitter, amb un breu comentari, i compartir-la amb vosaltres.

El fet és que, al ja haver-vos enllaçat informació, al final, aquest fet em desinhibia d’asseure’m a fer una reflexió més meditada i crear el corresponent article en el bloc.

Ja sé que un twit no és temps, però 20 twits al dia són un parell d’articles, i, en cap cas, els 20 twits equivalen a un article reflexionat fruït d’una feina més elaborada. Al final no feia l’article, no deia el que volia dir i acabava frustrat.

Estic segur, i si no ja em contradireu en els comentaris, que per a molts de vosaltres, que teníeu o teniu un bloc personal, Twitter + Facebook ve a cobrir amb escreix, menys esforç i molta més capil·laritat un dels factors motivadors pel qual manteníeu el bloc, la possibilitat de mantenir-vos en contacte diari amb el vostre cercle proper de relacions personals.

Com el temps humà, el personal, és finit, si el motiu al·legat anteriorment era o és el principal, haureu anat deixant aparcat el bloc en benefici de les noves eines esmentades.

Per tant, arribant al final d’aquest llarg article, quins són els factors que justifiquen encara mantenir un bloc com a eina?

Resposta a continuació… 😀

Blogging

halo wordpress

Diguin el que diguin els entesos, puc confirmar, després de gairebé dos anys de mantenir un bloc (no empresarial o professional) actiu a diari que, fer-ho, i fer-ho amb una intenció de continuïtat, suposa una alta dedicació, no només en crear articles, si no en pensar i repensar el contingut, el format, l’evolució, el seguiment, etc.

Som humans i, en correspondència, estem sotmesos a canvis d’humor i altres afectacions emocionals.

Amb això vull dir que un, no sempre te ganes d’asseure’s a redactar un article i penjar-lo de la xarxa: has de guanyar-te les garrofes, cuidar de la família, atendre a la sogra, pagar la hipoteca…

Per tant, on poden estar les claus de la continuïtat d’un bloc?

De forma resumida, en tres factors:

  1. Tenir quelcom a dir i passió per compartir-ho
  2. Voler crear comunitat
  3. Compartir-ne l’autoria

L’Hernán Casciari, del qual ja he fet referència en altres articles, comentava a la seva intervenció “una charla sobre la muerte de los blogs” que aquests, i els bloggers, han deixat d’estar de moda de la internet relacional en benefici del nano-blogging (Twitter) o de les Xarxes Socials (Facebook).

Aquestes són part de les seves conclusions:

De aquí a uno o dos años, quedarán en pie únicamente los blogs de las personas que tengan algo para decir; pero rebautizados como lo que al fin y al cabo son: páginas y sitios en Internet. El blog perderá su nombre técnico, perderá su contrapeso revolucionario, será una costumbre natural para los que tengan cosas que decir, cosas que hacer, cosas que ofrecer en la Red.
../..
Un blog es una herramienta de trabajo, nada más. Y no es revolucionaria ni es fenomenal. Es útil para el que tenga algo que decir. Para lo demás, habrá siempre nuevas modas.

Això explica el punt 1 anterior de “tenir quelcom a dir i passió per compartir-ho”.

Recordo que mentre llegia l’esmentat article, en les reflexions de l’Hernán, coincidint amb ell completament respecte que això dels blocs, són, només una eina per a generar continguts, em mancava un punt important que els justifica; i aquest punt era el 2: “crear comunitat“.

No vaig ser l’únic en tenir aquest pensament. En Mariano Amartino, de Denkenüber, li feia la mateixa reflexió:

Pero hay algo que Hernán y que muchos, en medio del negocio que hay atrás de los blogs y la “publicidad 2.0? olvidan: la comunidad que se forma alrededor del blogger. Si uno lee el post de Hernán va a coincidir en que jamás te llamaron “cuadernero, ni pizarronero, ni carpetero, ni olivetero, ni wordperfectero, ni impresor de chorretero” pero hay algo que ninguna de esas herramientas le hubiesen permitido a Hernán subirse a un podio en plan rockstar… su comunidad de lectores.

He pogut comprovar el valor tan important que té comptar amb persones com en Ludo i l’Arnau, co-autors de mossegalpoma, molts dies quan, per un motiu o altre, el meu estat d’ànim no era el més indicat per escriure un article.

Sovint sense ells saber-ho, aquell dia que jo no em veia en cor d’escriure res, apareixia una entrada del “malvado” fent de les seves o un “off-topicazo” de l’Arnau.

Aquest fet li ha atorgat “continuïtat” a mossegalapoma, més enllà del meu estat d’ànim.

Que els blocs corals tenen més números per sobreviure en el temps que un d’unipersonal ho diu el mateix Seth Godin en un altre article recomanable al voltant d’aquestes reflexions: “Death of the personal blog?“.

A quick look at the list of the ‘top’ blogs in the world will show you that almost all of them are written by teams of people. There isn’t one in the top 10 that’s personal.
…/…
Personal blogs aren’t going anywhere, though. There’s a difference between a blog about YOU (I call this a cat blog) and a blog about the reader. Guy Kawasaki’s blog, and my blog for that matter, are not about us, about what we ate yesterday or how great we are. They are about you, the reader.

Concloc aquest més que llarg article (gràcies a tots els que heu arribat fins aquí) amb el que diu en Seth en traducció lliure:

Els blocs personals que parlen d’un mateix no van enlloc, funcionen els que parlen de TU, lector”.

Foto inicial crèdit: jasemarketing
Foto ocell twitter amb flexes crèdit: ThreatChaos

Tweet