Encadenant articles.
M’agrada aquesta expressió entesa com “enllaçant donant-hi continuïtat“.
Començava aquesta història parlant de les “feines new-tech” on, el seu punt final, em dóna peu a parlar avui sobre si millor blocs o millor facebook o twitter.
La idea d’aquest article és creuar el que diuen els “analistes gurus” amb el que jo estic observant en el dia a dia.
Facebook està arribant a nivells de fenomen de moda.
Com la majoria de nosaltres jo puc separar amistats i família en tres parts, digitalment parlant, en relació a la internet participativa o avançada.
- Cap ús o molt esporàdic d’internet.
- Cerco a Google, miro YouTube, consulto algun diari digital, xat i poca cosa més.
- Sé que vol dir RSS i faig servir Google docs.
Quan alguna aplicació, programa o utilitat arriba al grup 2, per mi és un “indicador clar” que alguna cosa important està passant.
Sense anar més lluny, ahir, per motius que no vénen al cas, vaig tenir una trobada familiar prenadalenca i, en apropar-me a ma germana i a la meva cosina, que estaven parlant en un lateral, per saludar-les, el primer que em van dir va ser això:
No sabíem que el Gerard Quintana era amic teu, ho hem vist al teu Facebook i ho estàvem comentant.
Cap de les dues llegeix mossegalapoma… però, recoi!, tenen els seus respectius comptes a Facebook.
Fenomen? Clarament sí.
Facebook (o Tuenti en algunes parts de l’Estat i/o trams d’edat) aglutina tot tipus de perfils digitals:
D’una banda, la majoria, persones que venen del grup 2 i que ara amb Facebook han trobat un punt d’unió entre Fotolog (2.186.263 membres a l’Estat Espanyol), el messenger i el seguiment “digital” dels seus amics i coneguts (alguns dels quals tenien blocs personals).
I, de l’altra, algunes persones (aquestes que tenien un bloc personal per comunicar-se amb el seu cercle, cercle que ha migrat a Facebook) i on ara, el mur de facebook, ha vingut a substituir la publicació d’articles en el seu bloc ja extingit o en vies d’extinció.
Sé que aquesta segmentació anterior no conforma la totalitat d’usuaris de facebook, però potser en defineix la majoria.
En Ludo, i alguns altres de vosaltres, que com els membres del poblat Gal de l’Astèrix, us resistiu a formar-ne part, sou una excepció.
I parlant d’en Ludo, ell ens ha manifestat sovint dubtes, i no li manca raó, sobre les conseqüències associades a les condicions d’ús de Facebook.
Us en destaco un paràgraf d’aquestes en relació al “contingut de l’usuari publicat en la Web“, és a dir, publicat a Facebook:
En enviar contingut d’usuari al lloc, ens autoritzes a fer-ne còpies si així ho creiem necessari, a fi de facilitar les dades i l’emmagatzematge del contingut d’usuari al lloc. En enviar contingut d’usuari a qualsevol part del lloc, estàs automàticament garantint, representant i declarant que tens dret a garantir a la Companyia una llicència mundial que és irrevocable, perpètua, no-exclusiva, transferible, totalment pagada (amb el dret de subllicenciar-la) a fi de utilitzar, copiar, desenvolupar públicament, exposar públicament, reformar, traduir, treure’n parts (parts o la totalitat) i distribuir el contingut d’usuari per qualsevol propòsit, comercial, publicitari o similar, amb connexió al lloc o la seva promoció per preparar treballs derivats o per incorporar-hi altres treballs d’aquest contingut d’usuari, i garantir i autoritzar sub-llicències de les mateixes.
Sobre aquestes condicions hi ha molt més a dir: que tu ets el responsable del contingut i Facebook no es fa responsable de la seva pèrdua, per exemple, o què passa quan tu treus contingut de Facebook (què passa amb les còpies que té Facebook desades del teu contingut esborrat)…
El tema és llarg i li passo el testimoni a en Ludo per si s’hi vol estendre.
Resumint. Volia destacar, en aquest apartat sobre Facebook (i Twitter com veurem més endavant), tres coses:
- que és un fenomen de moda.
- que s’ha cruspit uns quants blocs personals.
- que cal tenir en compte les condicions d’ús (a banda de la privacitat).
Com ja coneixeu molts de vosaltres, mossegalapoma està a Twitter i, quan algun autor escriu una entrada aquesta apareix automàticament com un Twitt, gracies a una extensió ad-hoc de WordPress.
Fora d’aquest automatisme, constato que la meva relació amb Twitter és ben curiosa. Vaig començar, a nivell personal, molt participatiu; escrivint twits a diari. Ara gairebé no n’escric cap.
Tot i així no passo del Twitter, al contrari. Tinc el Twhirl (una utilitat que, via Adobe Air, mostra el twitter en una finestra al Mac) permanentment obert i vaig llegint de forma continuada el que molts de vosaltres (usuaris actius) escriviu, quan estic assegut treballant davant de l’ordinador.
I val a dir que m’agrada tafanejar-vos i que sóc dels que, quan poseu un enllaç o foto, hi enllaço i m’ho miro.
Bé, doncs, on està el problema, perquè no escric a twitter?
Fàcil. Escriure a Twitter em desincentiva a escriure en el bloc.
Potser cal explicar-ho amb més detall:
Primer val a dir que sóc una mica reticent a anar explicant contínuament que estic fent, un dels usos més comuns de twitter i en el que no mi sento gaire confortable al considerar que, explicar-vos a tota hora que vaig aquí o allà no aporta massa valor, fora del merament “relacional”.
En canvi, una de les coses que sí trobo interessant de Twitter és compartir informació. M’agradava, al trobar una notícia interessant o curiosa enllaçar-la a Twitter, amb un breu comentari, i compartir-la amb vosaltres.
El fet és que, al ja haver-vos enllaçat informació, al final, aquest fet em desinhibia d’asseure’m a fer una reflexió més meditada i crear el corresponent article en el bloc.
Ja sé que un twit no és temps, però 20 twits al dia són un parell d’articles, i, en cap cas, els 20 twits equivalen a un article reflexionat fruït d’una feina més elaborada. Al final no feia l’article, no deia el que volia dir i acabava frustrat.
Estic segur, i si no ja em contradireu en els comentaris, que per a molts de vosaltres, que teníeu o teniu un bloc personal, Twitter + Facebook ve a cobrir amb escreix, menys esforç i molta més capil·laritat un dels factors motivadors pel qual manteníeu el bloc, la possibilitat de mantenir-vos en contacte diari amb el vostre cercle proper de relacions personals.
Com el temps humà, el personal, és finit, si el motiu al·legat anteriorment era o és el principal, haureu anat deixant aparcat el bloc en benefici de les noves eines esmentades.
Per tant, arribant al final d’aquest llarg article, quins són els factors que justifiquen encara mantenir un bloc com a eina?
Resposta a continuació… 😀
Blogging
Diguin el que diguin els entesos, puc confirmar, després de gairebé dos anys de mantenir un bloc (no empresarial o professional) actiu a diari que, fer-ho, i fer-ho amb una intenció de continuïtat, suposa una alta dedicació, no només en crear articles, si no en pensar i repensar el contingut, el format, l’evolució, el seguiment, etc.
Som humans i, en correspondència, estem sotmesos a canvis d’humor i altres afectacions emocionals.
Amb això vull dir que un, no sempre te ganes d’asseure’s a redactar un article i penjar-lo de la xarxa: has de guanyar-te les garrofes, cuidar de la família, atendre a la sogra, pagar la hipoteca…
Per tant, on poden estar les claus de la continuïtat d’un bloc?
De forma resumida, en tres factors:
- Tenir quelcom a dir i passió per compartir-ho
- Voler crear comunitat
- Compartir-ne l’autoria
L’Hernán Casciari, del qual ja he fet referència en altres articles, comentava a la seva intervenció “una charla sobre la muerte de los blogs” que aquests, i els bloggers, han deixat d’estar de moda de la internet relacional en benefici del nano-blogging (Twitter) o de les Xarxes Socials (Facebook).
Aquestes són part de les seves conclusions:
De aquí a uno o dos años, quedarán en pie únicamente los blogs de las personas que tengan algo para decir; pero rebautizados como lo que al fin y al cabo son: páginas y sitios en Internet. El blog perderá su nombre técnico, perderá su contrapeso revolucionario, será una costumbre natural para los que tengan cosas que decir, cosas que hacer, cosas que ofrecer en la Red.
../..
Un blog es una herramienta de trabajo, nada más. Y no es revolucionaria ni es fenomenal. Es útil para el que tenga algo que decir. Para lo demás, habrá siempre nuevas modas.
Això explica el punt 1 anterior de “tenir quelcom a dir i passió per compartir-ho”.
Recordo que mentre llegia l’esmentat article, en les reflexions de l’Hernán, coincidint amb ell completament respecte que això dels blocs, són, només una eina per a generar continguts, em mancava un punt important que els justifica; i aquest punt era el 2: “crear comunitat“.
No vaig ser l’únic en tenir aquest pensament. En Mariano Amartino, de Denkenüber, li feia la mateixa reflexió:
Pero hay algo que Hernán y que muchos, en medio del negocio que hay atrás de los blogs y la “publicidad 2.0? olvidan: la comunidad que se forma alrededor del blogger. Si uno lee el post de Hernán va a coincidir en que jamás te llamaron “cuadernero, ni pizarronero, ni carpetero, ni olivetero, ni wordperfectero, ni impresor de chorretero” pero hay algo que ninguna de esas herramientas le hubiesen permitido a Hernán subirse a un podio en plan rockstar… su comunidad de lectores.
He pogut comprovar el valor tan important que té comptar amb persones com en Ludo i l’Arnau, co-autors de mossegalpoma, molts dies quan, per un motiu o altre, el meu estat d’ànim no era el més indicat per escriure un article.
Sovint sense ells saber-ho, aquell dia que jo no em veia en cor d’escriure res, apareixia una entrada del “malvado” fent de les seves o un “off-topicazo” de l’Arnau.
Aquest fet li ha atorgat “continuïtat” a mossegalapoma, més enllà del meu estat d’ànim.
Que els blocs corals tenen més números per sobreviure en el temps que un d’unipersonal ho diu el mateix Seth Godin en un altre article recomanable al voltant d’aquestes reflexions: “Death of the personal blog?“.
A quick look at the list of the ‘top’ blogs in the world will show you that almost all of them are written by teams of people. There isn’t one in the top 10 that’s personal.
…/…
Personal blogs aren’t going anywhere, though. There’s a difference between a blog about YOU (I call this a cat blog) and a blog about the reader. Guy Kawasaki’s blog, and my blog for that matter, are not about us, about what we ate yesterday or how great we are. They are about you, the reader.
Concloc aquest més que llarg article (gràcies a tots els que heu arribat fins aquí) amb el que diu en Seth en traducció lliure:
“Els blocs personals que parlen d’un mateix no van enlloc, funcionen els que parlen de TU, lector”.
Foto inicial crèdit: jasemarketing
Foto ocell twitter amb flexes crèdit: ThreatChaos
@Tomàs, avui estaves amb ganes d’escriure eh ! jeje
De moment no opino, ja que estic a la feina i només n’he fet una lectura en diagonal.
Una abraçada i aviam quan ens veiem per ferla petar eh!
jo estic amb aixó del facebook pero encar a no se ben be com funciona, com que tinc feina no em puc dedicar a averiguar com funciones algunes reds social.
salut i bones festes.
Molt Bona reflexió Tomas. Malauradament si que estic a Facebook fent recerca de camp. Etnologia virtual diguem’ne. Es molt interessant veure que hi troba la gent a facebook, quina funció que necessitava ser coberta ofereixen les xarxes socials i quin coneixement té la gent dels perills que amaga aquesta renuncia brutal a la privacitat. Segurament si el govern fos el que ens demana aquesta informació posariem el crit al cel, pero a facebook li donem lliurement. D’altrebanda … renunciariem al email pel perill que comporten l’spam , el phishing o els scams?
Prometo escriure al respecte ben aviat.
Si Facebook, está tenint tant éxit, es sencillament perque sembla ya una página d’aquelles de..vinga coneixem gent, xD vas a un amic teu, i veus una tia que et pot interesar y veus que es amic d’amic i dius pues bueno, la faré també amiga meva, obviament aixó ho fan més els tius que tias, encara que yo me he arribat a trobar tias que m’agregen dient que creien que era 1altre persona, pero anda resulta que tenim amics en comú, o sencillament l’hi preguntes si ens coneixem i no sabem que respondre, tinc que deixar clar que a mi mai m’ha important que la gent em volgui coneixer, pero es sencillament el demostrar cap a on estem portant facebook, es que tenim xat i tot per parlar amb els amics, es que ya ha deixat de convertir-se en un busquem companys o amics perduts en un entrem a coneixer gent, xD
La veritat és que m’ha quedat massa llarg. Portava vàries setmanes treballant el “draft” d’aquest article (@Arnau, no sóc capaç d’escriure una parrafada així d’una tirada) 😉
@Switzerland, El que comentes és la part de “pàgina de contactes” que inclou Facebook. No sé qui comentava ahir a l’event WordCamp de Barcelona la diferència entre Xarxa Social i Comunitat, però em va semblar una bona reflexió. El cercar companys o amics perduts és la idea inicial de Facebook com a Xarxa Social, com molt bé dius, fase ja totalment superada. La gràcia de conèixer gent, és saber per a què la vols conèixer no? 😀
Acabo de veure les condicions d’ús del feisbuc i són taaaaaaan llargues… Un motiu més per continuar vivint al poblat gal xD.
Molt interessant el teu article, Tomàs… Tot això de la web 2.0, xarxes socials i demés palabros és mereixedor d’un estudi antropològic (no ja tecnològic) immediat i necessari. Jo crec que ens aberraríem sobremanera de cap a on s’està tendint… Tristos tròpics 2.0 xDD
Salut!
Tomàs, quant feia que no et portava la contraria? Ja tocava, no? x’D
Per a mi tot són onades mentre naveguem sense rumb per la xarxa. Quan vas a treballar, a passejar o a sortir de farra, normalment no reflexiones sobre com ha canviat la manera de treballar, passejar o sortir i amb quins mitjans treballes, et desplaces o surts, simplement ho fas, però amb Internet sempre li busquem les sis potes al gat.
Passem d’una cosa a una altra, com canviem de fix a mòbil, de cotxe a transport públic o de macro-revetlla a revetlla privada, sense reflexionar-hi i sense ser res definitiu. Evolucionem sense adonar-nos i sense aferrar-nos a res. Algun dia tant WordPress com aquest bloc també evolucionaran cap a una altra cosa o desapareixeran. És llei de vida.
Però això només és la meva opinió, descarregada entre els crits d’alegria dels que els ha tocat la grossa -a mi no- i sense pensar en si hi ha límit de caràcters als comentaris… x’D
Bones festes i molta salut : )
@Ester, gracies. No és o no son les eines, si no l’ús que en fem de les eines el que pot ser més o menys positiu.
@Roger: Les teves “contraries”, que sempre son fetes des de la reflexió meditada, son molt benvingudes. Ja les trobava a faltar 🙂
Tens raó que són onades. En el fons Internet (l’ús massiu i popular d’Internet) és quelcom encara molt recent. Com tot allò que és massiu i recent no deixa de tenir una certa “volatilitat”. Però per altra banda també és caldo de cultiu de la experimentació, la innovació, les idees. Crec que està bé que sigui així.
La vida mateixa és evolució constant i permanent. Res és inamovible. El WordPress serà algun dia substituït per una altra eina i nova tecnologia i mossegalapoma desapareixerà suposo algun dia també (espero que lluny, que de moment encara tenim força il·lusió per tirar endavant) 😉 Però no passa res. Vindran noves eines i nous projectes, no?
A mi tampoc m’ha tocat la grossa 😀 seguirem pencant… Bones Festes també per a tu!
Hola,
Trobo molt interessant el que aneu dient sobre aquest tema, i ara penso que ha arribat la meva:
La meva percepció de l’home és com la d’una vaca que segueix un ramat guiat per la primera vaca. Aquesta primera (la que té l’esquella més grossa) porta a les altres per on vol.
El facebook és per al meu entorn, una moda que passarà més lentament del que desitjo. Per desgràcia aquest interès no es perdrà per l’exhibicionisme exagerat d’alguns i pel voyeurisme desmesurat dels altres, però temps al temps.
El comentari que més he escoltat últimament de part de coneguts que fa molt temps que no veig (i tampoc els he trobat a faltar), abans d’un Hola ha sigut:
“Et tinc al Faceboook!!!!!”.
I la meva resposta ha sigut:
“Hola, no em tens com a cromo. Tens als meus germans.”
Per altre costat, hi ha la gent que des de fa anys té coses a dir, i ja sigui a través de cursos ( DSI 2001 S.T. CPIO), blogs, twits o altres enginys i que porten l’esquella més grossa. Aquests son en part els que marquen les tendències, mentre que els altres, continuen preguntant-se què els farà mes guais: dos esquelles, o un piercing d’esquelles, una esquella penjada de ….
Sobre el twitter, encara no en veig la utilitat. Digueu-me “vaca cega”.
Unabomber de paraula.
@Unabomber, en primer lloc, reb la nostra benvinguda al bloc! D’això es tracta, de que cadascú diguem la nostra! 😛
Que ens movem per modes sense massa anàlisi i seguim al ramat, és cert, i en certs trams d’edat, encara més. Tot i així hi ha un debat obert respecte a les condicions d’ús de Facebook en particular i sobre l’ús de les Xarxes Socials, en general.
Sense anar més lluny ahir, en el post-dinar de Nadal amb la família, hi parlàvem. Val que hi ha un parell de telecos a casa, però precisament aquests no eren massa usuaris de Facebook en benefici dels altres membres familiars que són usuaris de carrer 🙂
Consideres realment que existeix aquest debat?
Després de comenta-ho a un germà (que és el principal proveïdor de xafarderies dels coneguts) que es belluga per aquesta selva, el seu grau de preocupació va continuar sent nul. Els que llegeixen probablement, ja no ho tornen a utilitzar. La resta, no van seguir el consell de la bruja averia (“si no quieres ser como ellos, lee”).
Per altre costat encara em preocupa una mica més un altre tema:
Utilització d’aquestes eines com a plataformes publicitàries.
Una iniciativa que sembla que funciona molt bé últimament és http://www.cink.es.
Aquest camp de pomers no crec que tinguin pagès que esperi jubilar-se fent-se el rei de la distribució de pomes de la comarca, però podrien tenir-lo:
Amb quina independència es poden escriure coses en aquesta situació?
Unabomber de paraula
Jo vaig tastar el facebook, doncs penso que els que som més tècnics de vegades em de provar els “productes” per veure el potencial i demés.
Tot i el que pot arribar a aportar, trobar gent que fa temps que no tractes (altra cosa és pensar perquè fa temps que no hi tractes, doncs els amics s’han de conservar i durant anys hi ha gent, poca, però hi ha, que els ha mantingut sense necessitat de facebook i demés), també permet crear xarxes amb relativa facilitat (massa facilitat pel meu gust).
Per altra banda, te un munt de forats de seguretat (ja siguin reals o part d’una llegenda urbana, però hi ha), i no se si pel meu caracter “anti-pertanyer-a-grups” m’ha generat cerca desconfiança i la sensació de deixar-se dur per una corrent no s’atura i que no sabem on acabarà duent a tothom que arrosega.
Arribat a aquest punt baix desactivar el meu compte (doncs esborrar-lo del tot no et deixa), prèviament vaig eliminar tots els contactes i vaig esborrar tot el contingut (si més no així em va constar, independentment de les còpies de seguretat que tingui).
Com diu el Tomàs molta gent que no segueix blogs habitualment, com aquest o el meu que fa uns mesos tinc en standby i molts altres, curiosament si que hi són a facebook, però es clar, a facebook hi ha molts perfils (tipus de usuari vull dir).
Estan els que hi són per coleccionar amics, a veure qui en té més (tot i que no es parli amb la majoria de forma habitual).
Estan els que simplement volen tenir un contacte més constant i virtual amb un grup d’amics que d’altra forma seria més complicat (cada cop disposem de menys temps, tot i que la sensació del temps és ben relativa).
Estan els que són actius, publiquen continguts i tracten el facebook com un sucedani de blog, barregant una mica de tot lo anterior.
Segurament hi haurà més perfils.
No sé, jo penso que els 3 conceptes d’aquest article serveixen per coses ben diferentes i si he de triar en el meu cas em quedo amb el concepte “blogging”, Prismax tornarà ben aviat.
@Unabomber, qui més qui menys és “mig conscient” suposo, tot i que és cert que “el debat” amb més profunditat no es general, si no només dels que ens preguntem el perquè de tot plegat 😀 ja se sap…
@Jordi, em fa molta “ilu” tornar-te a veure per aquí (és casa teva, ja ho saps) i que reprenguis Prismax. Et dec una trucada amic! Bones Festes!!!!