stotish dance

Fa cosa de 7 anys un alumne meu em va dir:

– Hei Marc, saps que hi ha un Marc Alier que balla country a Texas?

I com coi sabia el meu alumne això ? Avui en dia la resposta ens és clara: ho havia vista a través de Google o algún altre cercador, que creieu-me exiteixen Però en aquell moment em va xocar profundament. Un alumne meu havia posat el meu nom a Google com a motiu de cerca!! OK, Ludo… ja ho sabem, és normal, i què? Doncs en aquell moment va esdevenir una mena de revelació per a mi. Tenint en compte que corria l’any 2001, molt de temps abans que es parlés de Web 2.0,  fou una revelació precoç.

A la web es va forjant una emprempta digital que és part de la nostre identitat en el món analògic.

Ep, això no és bò ni dolent. Sinó que és com funcionen les coses. Per això vaig començar a estudiar (  la investigació és par de la meva feina ) com funciona Google, el mecanisme de ranking (pagerank) la forma d’indexació, com potenciar una web, els mecansimes de caché, el llenguatge de queries del cercador i molts altres esperits del bosc digital que acceptem cop a part quotidiana de les nostres vides.

Pregunta amics mosseguis:

Som REALMENT conscients que cada vegada que fem una entrada a un blog, comentem quelcom, penjem ( o penjen ) una fotografia o vídeo nostre estem fent més profunda la nostre petjada digital?

Hi ha programari que identifica cares en fotografies i vídeos, mica en mica els ordinadors podran llegir força bé la informació que hi ha la web i donar-hi un significat (web semàntica).

Quan entrem en xaxes socials, omplim currículums, participem en acaranissades discussions en blogs (fomentades per trolls)  o fem declaracions d’amor etern en els nostres blogs… som conscients del dilatat temps de vida que pot tenir aquesta informació? Conserveu part de la vostre intimitat lluny del bosc digital?