Era Post-PC” és un terme que ha popularitzat Steve Jobs (ex-CEO d’Apple) darrerament i que posa de manifest que el PC – entenent PC com a Personal Computer, ja porti Windows, OSX o Linux – està perdent centralitat en l’ecosistema digital. Malgrat les vendes de PC’s no hagin parat de créixer gairebé ningú gosa discutir a l’oncle Esteve que el PC – i el Mac – estan començant un cicle de decadència.

La noticia que Hewlett Packard (HP), líder destacat en vendes de PC’s però no en beneficis – s’estima que HP ha de vendre 5 PC’s per fer el benefici que fa Apple en vendre un Mac – ha anunciat la seva intenció de vendre’s la seva divisió de PC’s, confirma la decadència del món del PC.

Ningú no nega la decadència del PC, però ningú no nega que ha existit una era del PC ni en menysté la seva importància. Per això vull dedicar dos articles d’aquesta nova secció d’Opinió/Anàlisi a l’adveniment de l’era del PC i la transició cap a un nou escenari que per manca de nom propi estem anomenant Post-PC.

Abans del PC, el software no existia com a producte en sí mateix. El software era quelcom que vinculat a un hardware específic o proporcionat com a servei. Els desenvolupadors de software independents no existien, no podien existir. Als anys 70 per desenvolupar, per exemple, aplicacions per a un sistema 360 d’IBM havies de ser la mateixa IBM o una empresa amb prou vinculació com per disposar de la documentació, formació i eines necessàries.

Si volies fer software de forma independent t’havies de fabricar el teu propi hardware.

La possibilitat de desenvolupar, i comercialitzar, software de forma independent apareix durant els anys 70 amb els mini-computers, màquines de “baix cost” – sols unes desenes de milers de dolars de l’època – que fabricants com Digital varen introduir en el nínxol de mercat sota els cars Mainframes comercializats per IBM, Bull, NCR, Cray y pocs més; que sols podien permetre’s grans corporacions i governs.

Els llegendaris PDP-11 es van començar a introduir a hospitals, empreses grans i mitjanes i, de forma clau, a universitats. Fou en les universitats, com Berekeley i el MIT – o a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. En aquestes màquines es varen començar a desenvolupar com a projectes de col·laboració entre universitats i empreses el sistemes operatius UNIX i el llenguatge C. Projectes en els que es compartia el codi font sense cap problema, a través dels primers servidors d’Internet i per mitjà del FTP i s’en debatia en llistes de correu i newsgroups.

ordinador mític pdp-11 de Digital

Però la gran innovació no va sorgir de les universitats ni de les grans empreses. Les grans empreses no volen innovar, volen dominar el mercat. Innoven quan no els toca més remei.

La innovació va sorgir en un escenari precari d’aficionats a l’electrònica, que quan no fabricaven “blueboxes” per hackejar el sistema telefònic es dedicaven a muntar ordinadors al garatge de casa a partir de components que compraven per correu. Compraven ordinadors com el d’Apple que venia muntat en una capsa de fusta!

Blue Box feta per en Wozniak

El Homebrew Computer Club i altres associacions, agrupaven a entusiastes, Woz i Jobs entre ells, que muntaven i programaven ordinadors tan cutres que les grans empreses del sector no tenien en consideració. En trobades, i publicacions tipus fanzine intercanviaven documentació tècnica i codi font – sovint codi màquina directament ja que no hi havia compiladors disponibles. El software era quelcom que compartir, potinejar i millorar.

Fou Bill Gates director de la recent fundada Microsoft, qui amb Paul Allen havien creat un interpret de BASIC per a l’Altair 8800, qui va queixar-se en una carta al Homebrew Computer Club Magazine on destacava una idea important: que el software en sí mateix és un producte i que té un valor.

Sobre com cal tractar, distribuir, protegir i comercialitzar el software hi ha prou polèmica servida, en parlarem un altre dia. Però crec que des dels directius de Microsoft fins als més aguerrits membres de la Free Software Foundation tots coincideixen en que el software és un producte en sí mateix i que té molt de valor.

Dels grups de Homebrew Computing varen sortir les plataformes de Micro-Computers. Plataformes en les que el fabricant del hardware comptava amb els aficionats per enriquir la plataforma amb nous programes que fessin els micro-computers més útils.

Fins hi tot la gran IBM quan va decidir entrar en en món dels micro-computers ho va fer seguint les pràctiques de plataforma oberta que hi havia establertes. O sia, a l’any 1982 si hom volia fer i vendre un programa per a Apple II o el IBM PC no havia de demanar permís ni pagar royalties a Apple, IBM o Microsoft.

I això va fer bullir l’olla. Milers de petites empreses varen començar a desenvolupar software : comercial, lliure, shareware, freeware, virus…. Software de tota mena! Software que millorava la plataforma i feia més i més utils els PC’s. Fins que els PC’s -els micro-computers- de la mà dels milions de desenvolupadors de software, han fet que extingeixin les platafomes de mainframes i de mini-computers.

L’era del PC ha estat la de l’adveniment del software.

Continuarà…

Marc Alier @granludo