Twitter versus RSS

Publicat per Tomàs el 21 jun 2010 a Comunitat Mossegui | 12 comentaris

D’un temps ençà haureu notat, si ens seguiu per Twitter, que mossegalapoma està més activa en aquest mitjà: publicant informació i enllaços que són interessants però que no justifiquen crear una entrada al blog, afavorint també la conversa i el diàleg.

Ja he comentat sovint que no m’agrada gens Facebook, tan poc com, en canvi, sí m’agrada Twitter. És una qüestió de soroll: molt en el primer i gairebé gens en el segon, a poc que filtris una mica a qui estàs seguint.

Mentre en el darrer temps els subscriptors per RSS de mossegalapoma han continuat augmentant de forma regular i estable, a Twitter l’augment és per onades i en més gran progressió. D’aquí que m’hagi plantejat fer una reflexió de què suposen els dos mitjans, punts comuns i punts diferents, en el seguiment relacionat del blog i, més important encara, en el diàleg amb els mosseguis (seguidors).

Dividiré els dos punts tractats en l’article (Twitter i RSS) matenint dos punts de vista, el de qui llegeix i el de qui publica, per a que serveixi a tothom i no només als qui gestionem blogs/webs/continguts.

Valgui dir, per endavant, i avançant-me a les conclusions, que tant Twitter com RSS són més complementaris que no pas excloents i que, suposo com faig jo, molts de vosaltres continueu fent-los servir tots dos, potser per propòsits o de forma diferent.

RSS – com a lector

Com a lector el RSS és un servei genial que ens ajuda a estalviar temps i augmentar la productivitat, bàsicament si vols estar al dia de novetats i informació que provingui de fonts i d’orígens diversos.

Si ets com jo, que tinc un conjunt d’interessos i aficions dispars, poder agrupar la lectura per temes, veure tots els articles nous, captar els titulars, fer la lectura ràpida en diagonal i, decidir només en el cas de màxim interès, entrar a la lectura detinguda d’un article, i fer tot això amb el mínim de temps i esforç, és més que una comoditat, quelcom prioritari.

Entre 2 i 3 cops al dia repasso les novetats del meu lector de feeds RSS, el tinc al costat mateix del client Twitter. Els dos són la porta d’entrada de notícies i actualitat.

Per això, per que aquest procés que comentava abans de lectura de feeds m’és molt crític, tinc en compte diversos factors.

1. Que el client RSS sigui bo, àgil i sincronitzat amb Google Reader (jo faig servir NetNewsWire al Mac i Reeder a l’iPad)
2. Que la pàgina web, diari o blog al qual estic subscrit m’ensenyi “tot el contingut de l’article”, i no només un titular + breu resum.
3. Penso que el límit de blogs/webs a llegir per RSS ronda el centenar (més has de ser usuari de Windows acostumat al caos)

El punt 2 anterior és bàsic. Tan és així que, com és costum en alguns diaris, els qui no envien els articles complerts al feed RSS, els he eliminat del meu lector per sempre.

Pel que fa al punt 3, 100 és un número gairebé màxim. Si n’afegeixo algun és perquè n’elimino un altre. Intento ser acurat en la classificació per temes/carpetes i en fer-ne una depuració freqüent de les fonts.

RSS – com a publicador

Com a generadors de continguts és una sort tirar de WordPress (i les seves extensions) per poder tenir la cosa mínimament organitzada.

Mossegalapoma ofereix 2 feeds principals independents, el del blog en si i el del podcast, tot i que tots provenen de les publicacions d’entrades al blog, essent el del podcast, un subconjunt etiquetat i vitaminat a tal efecte.

També disposeu del feed general dels comentaris, una eina molt útil per nosaltres en termes de gestió.

Tot i que té limitacions, mancances i, sovint, un comportament estrany, el servei de Google “Feedburner” de gestió de feeds, que fem servir a mossegalapoma, és interessant per ajudar a retocar la sortida que, per a aquesta via, fem del nostre contingut (ajudat també per alguna extensió més de WordPress).

El resultat és que, qui ens llegeix pel feed, rep tota la informació sencera de cada entrada, sense publicitat afegida (com tampoc hi ha al blog) i no li calgui anar al blog si no ho desitja. No vivim dels clics, al contrari de molts diaris, i ens estimem més que sigui cada lector qui gestioni la forma i manera més còmode per a ell d’accedir a la nostra informació.

De forma addicional Feedburner permet la subscripció al contingut per correu electrònic, com si d’un “Newsletter” es tractés. Nosaltres hem activat també aquesta opció als lectors, però personalment, crec que els tradicionals newsletters via correu electrònic són arcaics, incòmodes i intrusius, sobre tot per aquells que fem servir el correu com a GTD (Sant Google beneeixi a les etiquetes i filtres del Gmail).

El nombre de lectors subscrits per e-mail, a diferència de les altres vies, és baix i, val a dir, nosaltres no encoratgem gens a fer-ho.

Twitter – com a usuari

Si bé és cert que molts tirem del RSS, no tots estem llegint-lo constantment i, amb els nostres “following”, acabem fent una lectura distribuïda de RSS’s i webs. Per tant, el primer que ho veu és el primer que ho piula. Segur que això us ha passat sovint.

Twitter és tan ràpid mostrant la novetat com encetant el diàleg associat. Més que el RSS (pel que fa a novetat) i molt més inclús que els comentaris al blog (pel que fa a immediatesa del diàleg).

Com a usuaris comuns seguim a qui volem, faltaria més; però en benefici de la productivitat, és bo descartar “spammers”, egocèntrics i gent que no aporti valor. Jo intento ponderar el seguiment “emocional” amb el “pràctic”, i “aplicar-me el cuento” pel que fa a l’aportació de valor a cada piulada (el valor pot ser també intangible o emocional, no cal que cada twit sigui una perla).

En el meu twitter personal piulo poc, ho reconec, però és sovint per què ho faig dins el Twitter de mossegalapoma, que és on realment tinc temes a compartir que no afecten al terreny íntim i personal del qual continuo essent gelós.

Tot l’anterior se’n va en orris quan juga el Barça, que consti! I cal anar avisat doncs m´he dut més d’una sorpresa quan, clients de la feina, que llegeixen els meus twits via Linkedin (la Xarxa Social en la que has de dur corbata) m’han dit que se’m va ennuegar una ensaïmada (recordeu el Mallorca 1-Real Madrid 4 de finals de lliga oi?, doncs se’m va escapar un “meerdaaaaa”)

Els nostres twits ens defineixen, ens etiqueten de “niñato“, enrotllat, “gafapasta“, “poca feina” o interessant. Potser no hi donem importància, però que quedi clar que ens defineixen.

Twitter – com a publicador

A l’inici el Twitter de mossegalapoma era un mer re-publicador d’entrades del blog. Una forma d’oferir el servei de RSS via Twitter.

Però fer-lo servir només per això és un error doncs es perden un munt de matisos i possibilitats inherents a tenir una nova finestra oberta als lectors.

Twitter ha reduït la quantitat d’articles del blog i ha modificat, crec que per bé, el seu contingut doncs hi ha coses que ja no publiques, o per què són breus i ràpides (i les piules) o per què no demanden una anàlisi detallada.

Al blog resten més les coses més treballades, reflexionades, que demanden proves, tests i explicacions. Al twitter passen les novetats, les sorpreses, informació vital i amb ritme.

Per això Twitter és el mitjà ideal.

Però a més, un bon twit genera respostes immediates, re-twits, valoracions a favor i en contra, missatges directes, aportacions interessants dels followers… és en si mateix un canal paral·lel de conversa en temes que, potser, no han estat generats des del blog, si no des del Twitter mateix.

Tot té la seva contrapartida i, des d’un punt de vista professional, no val llençar un twit i oblidar-se. Cal respondre, estar-hi al cas, i fer-ne una gestió acurada demana temps, dedicació i constància diària.

També demana tenir una cadència i una estratègia: què publico al blog i què a Twitter.

No cal que us remarqui la importància de disposar d’un client que pugui gestionar un ús més professional de Twitter a la perfecció (gestió ràpida i visual de la multi-compte, publicació diferida de twits, etc) No he trobat res més clar, àgil i simple per Mac OS X que Tweetie. En canvi per iPad les solucions provades fins ara, inclosa Twitterrific, no m’acaben de convèncer. Hauré de provar Osfoora que diuen que va molt bé.