L’evolució de les interfícies: Cap a la humanitat connectada

Publicat per Ludo el 24 set 2011 a Opinió | 4 comentaris

Ja fa uns anys que la ciència ficció ens mostra personatges que per mitjans biològics, tecnològics i fins hi tot espirituals, han ampliat la seves capacitats cognitives, de comunicació, percepció i memòria.

Al llegendari univers de Dune de Frank Herbert (i a les novel.les posteriors escrites pel seu fill i companyia) en tenim de tot tipus:

Mentats – computadors humans, aconseguits a partir d’entrenament i drogues-
Navegadors – éssers mutants amb capacitat prescient imprescindible per poder fer els “salts” que transporten les naus d’un planeta a un altre “plegant l’espai”-
Les Benne Gesserit, Honoradas Madres i tot tipus de bestiar…

A l’Imperi Contraataca , qui no recorda l’ajudant de Lando Carrissian a la ciutat minera als núvols de Bespin, amb una mena d’auriculars que feien llumetes. El Mestre Neal Stephenson ens descriu les “gargoyles” individus equipats amb tota mena de sensors sempre connectats al “metavers” i immersos en el flux d’informació (com si fos un stream de twitter a lo bestia).

En el cyberpunk trobem molts altres exemples semblants. A X-Men tenim a Charles Xavier qui obté la seva capacitat de connexió de la seva mutació i d’aquella construcció (que sembla la pilota absurda del Badalona Magic) que li va fer Magneto. A la saga de Miles Vorkosihan, hi ha un personatge que te una mena de disc dur al cap que li permet recordar-ho tot… i aporta argument per una novel.la el dia que se li espatlla. En voleu més: Matrix, Jonny Mnemonic, Minority Report, Total Recall, Vatta’s War i per als més freaks: llegiu la saga l’Olympo de Dan Simmons (sense oblidar llegir també la saga d’Hyperion).

La ciència ficció ens aporta aquestes visions de com podrien ser els humans i les transformacions socials, de valors, econòmiques, polítiques i ètiques que s’en desprenen.

Però en la realitat estem construint aquestes modificacions en nosaltres mateixos. Encara son coses que portem al damunt o que posem en el nostre entorn. Però ningú pot negar que en un període molt petit de temps estem incorporant la nostre realitat elements que ens connecten, amplien la nostre capacitat de comunicació, percepció (jo de vegades faig servir la càmera de l’iPhone com a lupa) i memòria.

La ciència ficció ens permet explorar amb seguretat aquests possibles futurs i realitats. Però ara com ara ens estem precipitant cap a un futur amb una humanitat connectada amb ben poca reflexió… sols esperant el proper Keynote.

Imatges gràcies a zinemaniacos, 4.bp i wizards.com