Cróniques de TomaXin (3) – Viatge a la Xina

Publicat per Tomàs el 31 des 2009 a Altres | 5 comentaris

LA CRÒNICA:

29 de Desembre, -6 Celsius, Beijing

Ahir vàrem fer la clàssica excursió a la Gran Muralla i, per sort, vàrem poder reduir a només 1 les visites no desitjades; part del peatge que els turistes, ja siguin locals o foranis, han de patir quan planifiquen aquesta excursió.

Va ser un dia molt fred, però no el més fred d’aquests dies.

Impressionen les seves dimensions.

Avui hem estat de sort. És hivern, són les 8 del matí, estem a -7 i som els primers visitants a la Ciutat Prohibida de Pekin.

Entrem a les grans explanades que, literalment, estan congelades pel fred. No hi ha ningú. Tenim la sensació que de qualsevol portalada sortirà corrent el nen de la pel·lícula “El ultimo Emperador”. Per fer-li els honors cantem en veu baixa la seva música: na na na na na, na na nananana na na na.

Em sembla que hem tingut molta sort veient tot això pràcticament sols.

Tenim només 3 hores per a la visita, desprès hem de marxar a l’Aeroport sense perdre ni un minut. Tenim vol a Kunming a les 15:30.

Kunming està al Sud-oest de la Xina, a la província de Yúnan. Abandonarem les temperatures sota zero per uns quants dies.

Hem llegit en un diari local en anglès la imminent execució de un súbdit britànic que les autoritats xineses han condemnat a mort per tràfic de drogues. El diari local adverteix als mitjans internacionals que evitin ficar-se en afers interns.

No parlo de la gent, parlo dels mitjans oficials i tinc la sensació que veuen occident com un pou de vicis, fins i tot diria que existeix un cert “racisme” cap a nosaltres. És així? Deixo oberta la pregunta per a aquells de vosaltres que teniu més experiència.

Aquesta notícia està tenint ressò internacional. No sabem si a hores d’ara ja s’ha aconseguit la commutació de la pena capital per la cadena perpètua. No tindran cap oportunitat, segur, els altres 10.000 condemnats a mort, cada any, en aquest país.

Pugem a l’avió, són 3 hores i mitjà de vol. Tot just iniciada la maniobra d’aterratge ens sobta que, per les pantalles, se’ns convida a fer uns estiraments molt metòdics. Som els únics occidentals en el vol fora d’una paralla de ianquis. Tot l’avió s’afanya a seguir les indicacions i nosaltres, entre riures i mirades de complicitat amb la parella ianqui, també ens hi afegim a estirar-ho tot.

País de contrastos.

En aquesta entrada no hi ha notes Teki-Frikis, per tant us deixo amb una altra foto de la Ciutat Prohibida